Quatre anys més tard d’aquell deliciós Concert tempestiu dirigit per Xicu Masó
i tres anys després de l’esclat apoteòsic que va suposar l’Operetta de Jordi Purtí, Cor de Teatre estrena una nova proposta
inscrita, en línies generals, dins els paràmetres que tan bons resultats han
donat al ja consolidat grup “teatrovocal”; és a dir, una acurada i engrescadora
tria musical, 14 veus sensacionals, bon humor, frescor i originalitat.
El títol, un cop més prou il·lustratiu, ens
remet ara a diversos fragments de música clàssica, la majoria força coneguts,
cantats a capel·la i dramatúrgicament
enllaçats a través d’un personatge que fa de fil conductor entre les diverses
escenes i les cohesiona mentre fa un recorregut vital que s’inicia en
despertar-se i finalitza ben entrada la matinada. Durant el dia, el nostre
protagonista haurà anat a correus, a un enterrament, a la platja (farcida de
banyistes i de mosques), a futbol, a la discoteca –on s’endurà la xicota d’un
que està més pendent del mòbil que de la noia–, tot fent noves coneixences i vivint
una sèrie de fets i situacions ambientades a partir d’uns elements tan senzills
com efectius, bàsicament objectes, una encertada il·luminació i els lluïts
complements que ajudaran a contrarestar un vestuari base francament millorable.
Sovint, les escenes representen en clau
d’humor el que ja proposava o insinuava la composició original, tot i que poden
modificar-ne la ubicació o la intenció. És el cas, per exemple, del “Duet de
Papagueno i Papaguena” (W. A. Mozart), “El matí” (E. Grieg) i “El vol del
borinot” (Rimski-Kórsakov). De vegades en fan una lectura nova i divertida: “Cor
de soldats” (F. C. Gounod) o “Gloria in excelsis Deo” (A. Vivaldi), i fins i
tot en algun cas s’extrapola totalment. Sempre, però, buscant aquell punt de
quotidianitat que les fa properes i familiars.
Sota l’habitual i infal·lible direcció musical
de David Costa, aquesta vegada la companyia ha buscat, i trobat, la complicitat
de Paco Mir en la dramatúrgia i direcció escènica. I la mà experta del
“triciclero” s’hi fa més que evident: en molts dels gags, en l’aire desmanegat
i completament in albis d’algun dels
personatges, en els onomatopeics i coneguts sorolls de portes que s’obren i es
tanquen... tot reforçant així el to còmic i naïf que embolcalla un espectacle
enjogassat, alegre i acolorit que, tal com va quedar demostrat la nit de la
seva estrena al Teatre Municipal de Girona, és apte per a tota la família.
