El teatre social, aquell que ens aproxima realitats socials complexes, que intenta fer pedagogia (no demagògia) sobre col·lectius marginats o denunciar injustícies socials que vivim en la nostra actualitat més rabiosa, ha d’estar al dia. Hi ha molts corrents de teatre social, però en els últims anys s’aposta amb força pel teatre documental, aquell que narra fets verídics, fets viscuts pels autors. Després hi ha el qui a partir d’uns fets viscuts en crea una ficció però que la presenta som si fos una història real. En aquesta categoria entra Alhayat o la suma dels dies. És la tercera reposició que fan al Maldà. Els motius poden ser dos: econòmics, és a dir que han omplert la sala i els programadors veuen el filó; o d’impacte, perquè és una obra amb una història que mereix ser més representada. Les onze butaques que es van ocupar el passat dimarts presagien que és més aviat pel segon motiu.
Així doncs, si vas a veure una obra reprogramada per tercera vegada, tens les expectatives una mica altes. I passa el que passa. El pitjor que podria dir de Alhayat és que dies després no em ressoni gens. He decidit que enguany aquelles obres que estiguin creades per buscar un impacte social, les hi exigiré que em ressonin almenys durant dos dies, que l’impacte sigui més durador.
En aquest mitjà trobareu dues crítiques de l’Oriol Osan i l’Isaias Fanlo que descriuen molt bé l’obra, valorant l’impacte que pot tenir en el públic. Resumim: és una història d’una noia jove, catalana i arquitecta de professió, que decideix anar a fer un voluntariat a un camp de refugiats a Grècia. Allà anirà a ensenyar anglès. Coneixerà un noi refugiat sirià i la seva germana i crearà un vincle que cada cop serà més fort. No hi ha amor per enmig, no va d’això. Sinó de crear llaços d’amistat, llaços creats per l’empatia. Al mateix temps, hi ha qui li aconsella a la Júlia (Georgina Latre), la voluntària, d’agafar més distància emocional. No és tant per ella, sinó més aviat pels refugiats. En fa cas omís i cada cop s’apropa més al Hadi (Moha Amazian) i la Samura (Manar Taljo), ambdós germans. Entremig de les classes d’anglès, la Júlia i el Hadi van aprenent àrab i català respectivament. Hadi recorda molt voluntaris vinguts de Barcelona i té ganes d’anar-hi. La Samura però és més realista i prefereix anar a Alemanya, on sembla que poden tenir un millor futur. Aquesta està esperant una trucada de Skype que no arriba mai, una entrevista que els ajudi a sortir d’aquell camp. Mentrestant, llegeix llibres que li donen una estona d’evasió. I seran els llibres i la llibertat que els hi donen als dos sirians la clau perquè la Júlia dissenyi i executi amb l’ajuda de tots una biblioteca que els hi serveixi de lloc de trobada i d’aprenentatge. Amb totes les dificultats que es trobaran, aconseguiran construir la biblioteca. Però l’estança de la Júlia arribarà a la seva fi i amb ella vindran les promeses d’un retorn que no serà.
L’obra de La Viciosa parteix d’una estança que l’equip va fer fa uns anys a un camp de refugiats. D’aquella experiència l’Aura i la Laia Foguet n’han escrit aquest obra. Tanmateix la realitat dels refugiats en aquests camps ja ha estat explicada en altres obres. Recordo l’excel·lent “Kalimat” d’Helena Tornero. Va ser una bomba al cap i al cor d’un servidor. Però d’això ja en fa 4 anys. Després han vingut altres propostes teatrals, documentals i pel·lícules que han seguit reflectint les penúries d’aquests refugiats. Estem ja molt educats. I malgrat tot , la misèria continua allà i, segurament, amb l’èxode d’Afganistan això anirà a més. No vol dir però que aquetes històries mereixin ser explicades, però, honestament, crec que les companyies han d’anar més enllà, actualitzar-se. O potser l’impacte que va tenir aquesta obra fa dos anys tenia més força que ara?
Sigui com sigui, Alhayat és una proposta amb grans encerts i alguns errors. Durant l’obra es parla català, castellà, anglès i àrab. Aquest polifonia de veus ens ajuda a entendre la dificultat de comunicar-se que tenen els personatges quan els sentiments estan a flor de pell, quan la ràbia no et permet expressar-te un idioma que no sigui el teu. El personatge de la voluntària la veus venir d’una hora lluny. Tanmateix, no seriem tots una mica com ella? Però en canvi els dos personatges de la Hadi i la Samura estan tractats amb més amor i comprensió. Els seus monòlegs on ens expliquen la seva vida al camp o la seva vida abans, al seu poble, tot i ser molt explicatius, són elements claus perquè l’espectador pugui empatitzar amb ells. A més a més, la força dels personatges es transmet per la gran feina dels dos actors, el Moha Amazian i la Manar Taljo.
Sens dubte, un dels grans encerts és fer-nos veure la divisió d’un camp de refugiats. No és precisament un indret on totes les ètnies convisquin amb pau i harmonia, ans al contrari. Tampoc queden molt bé les ONGs. Les grans ONGs sols surten de les seves tendes per repartir mantes i menjar. I les petites estan sotmeses a una sèrie de normes i protocols que dificulten l’aproximació i l’empatia amb les víctimes.
Per altra banda hi ha punts que s’haurien de revisar. Hi ha un moment al principi de l’obra, un bonic moment, on la Júlia descriu una tenda on es reuneixen totes les dones sirianes del camp. Es descriu aquest com un indret de llibertat, on totes riuen i ballen a cor què vols. I aquí es queda. Després es posa la mirada sobre el personatge de la Samura i d’aquelles dones ja no se’n parla. Han obert una porta d’interès dramàtic, però no hi han volgut entrar. Però hi ha quelcom que ja no m’empasso: els epílegs alliçonadors. Fora del camp, amb la història acabada, els tres actors en fila comencen a descriure en primera persona l’horror de viure una guerra a la ciutat de Barcelona. Des de les explosions al sortir del cinema fins a l’arribada a un camp de refugiats, després d’un llarg viatge mar endins. Com aquell anunci del 2014 de Save the Children, que veient-lo avui encara m’afecta. Però els de La Viciosa no ho fan. Sé que en tot moment m’estan alliçonant. I no fa falta. La lliçó me la sé de memòria. Falta però que la pugui sentir a dins.
