Alhayat o la suma dels dies

informació obra



Companyia:
La viciosa
Autor:
Laia Foguet
Intèrprets:
Georgina Latre, Manar Taljo, Moha Amazian
Escenografia:
Alexandra Pallejà
Il·luminació:
Eric Rufo
Assesor de moviment:
Yucef Zraiby
So:
Pol Fontanals
Vestuari:
Nestor Reina
Sinopsi:

Tres personatges i l’espera. L’eterna espera que pateixen els milers de refugiats després d’haver realitzat el viatge més llarg i difícil de les seves vides. L’espera eterna sense informació en un camp de refugiats. La Júlia, voluntària, arriba a un camp de refugiats a Grècia i coneix en Hadi, un refugiat sirià. Comencen a comunicar-se amb una pissarra: paraules i dibuixos. Mig en català, mig en anglès, mig en àrab. S’entenen com si fossin amics de tota la vida. A aquesta complicitat s’hi afegeix la Samura, la germana d’en Hadi. La passió que comparteixen per la literatura es materialitza en un projecte per construir una biblioteca pel camp. Però construir una biblioteca enmig del no-res no és fàcil, necessitaran la col·laboració de totes les persones del camp -voluntaris, gestors i refugiats – i uns i altres fa massa temps que no s’escolten.
Alhayat està inspirada en fets reals: d’una banda, la construcció de la biblioteca que va tenir lloc al camp de Lagadikia (Salònica, Grècia) l’estiu del 2016 i, de l’altra, l’experiència personal com a voluntàries de part de l’equip artístic d’ALHAYAT. 
La peça parla de tot allò que passa mentre no es fa res: les converses, els jocs, els desitjos i les il·lusions. La por. La impotència i la incertesa. Però sobretot, de l’amistat i de persones que busquen la forma de fugir d’un lloc que només existeix pels que l’habiten.

Crítica: Alhayat o la suma dels dies

31/01/2020

Debut brillant i compromès

per Teresa Ferré

Alhayat o la suma dels dies és el primer espectacle de la companyia La Viciosa, acabat d’estrenar a El Maldà. Alhayat significa “vida” en àrab, l’arrel d’on brota una obra de teatre clarament polític que beu de l’experiència personal de l’equip artístic i el treball de camp a base d’entrevistes però que s’allunya, per sort, de la tendència egocèntrica de l’autoficció.

L’obraté com a tema la crisi dels refugiats des d’un punt de vista inusual, perquè narra la història de tres joves a la vintena en plena estada en un camp de Grècia, Lagadikia. Ficció que connecta amb un públic saturat per la informació i el soroll per entendre un esdeveniment històric fonamental de la nostra contemporaneïtat a través de la mirada d’artistes joves.

Una voluntària, Júlia (Georgina Latre) i dos germans Hadi (Moha Amazian) i Samura (Manar Taljo) són els protagonistes d’un text de petites escenes de vida en un llimb on la inactivitat i la incertesa marquen la quotidianitat. El punt de partida és l’arribada de Júlia al camp, la seva adaptació a les normes i com s’estableix una relació d’amistat amb Hadi. La ingenuïtat inicial es transforma en desafiament i acció per millorar el dia a dia construint una biblioteca, reivindicant així la idea de la cultura com a eina emancipadora de l’individu. El recel inicial de Hadi i Samura, que veuen arribar i marxar voluntaris i la pèrdua que això comporta, evoluciona cap a la complicitat i la il·lusió d’implicar-se en el projecte.

Alhayat proporciona a l’espectador una quantitat d’informació desconeguda sobre com es viu realment en un camp de refugiats: des de la jerarquia de classe entre ONG’s; la divisió dels seus habitants per origen; la situació de confinament gairebé total de les dones, especialment les més joves; els conflictes interns i la burocràcia a la qual s’està sotmès, per exemple per aconseguir una entrevista per tramitar l’asil per a la qual l’espera pot arribar a un any. Alhora ofereix el testimoni i les reflexions d’una jove i la seva motivació per fer-se voluntària i, el més important, dona veu a un parell de joves refugiats sirians per explicar què significa per a ells “ser il·legal”, viure anys en una tenda o que “casa teva és on et renyen per arribar tard a sopar”.

La direcció escènica d’Aura Foguet acompanya de manera brillant i sense estridència una tragèdia que ens arriba pel detall i sense cap tipus de melodrama, tant a través del text com del moviment que ha plantejat Yucef Zraiby. L’escenografia juga amb les ombres i té un element singular que la presideix, el comptador que avança implacable des de l’inici de l’espectacle, xifres que poden representar el transcurs dels dies, les persones que s’ofeguen al Mediterrani o les que estan fugint de casa. Múltiples interpretacions que, per sobre de tot, són una crítica a la reducció de la vida a un número.

Alhayat té una altra particularitat destacable com a espectacle, el llenguatge. Barreja de català, anglès bàsic i àrab i l’encert de no posar cap subtítol, perquè aquí del que es tracta és de posar de manifest que d’entrada el desconeixement de l’idioma és una barrera, tant per als refugiats com per als voluntaris, però per sobre de tot hi ha el llenguatge universal de ser persona, que no impedeix la comunicació, al contrari, en potencia l’empatia i és motor per a l’amistat.

Aquesta comunicació a mitges, fallida, és metàfora, també, del funcionament dins dels mateixos camps i del fracàs d’Europa davant la situació. Un fracàs que es mastega al final de l’obra amb la destrucció provocada pel neofeixisme, un cicle que sembla perpetu perquè retorna a tot el que significa el temps suspès de la vida en un camp i les conseqüències per a milers de víctimes, d’ara i també de fa vuitanta anys. Impossible no evocar Rastres d’Argelers, l’espectacle sobre l’exili republicà de 1939 quan els refugiats érem nosaltres i que també va programar El Maldà.

L'enllaç a Youtube no està disponible.