Alhayat o la suma dels dies

Teatre

informació obra


Companyia:
La viciosa
Autoria:
Laia Foguet
Intèrprets:
Georgina Latre, Manar Taljo, Moha Amazian
Escenografia:
Alexandra Pallejà
Il·luminació:
Eric Rufo
Assesoria de moviment:
Yucef Zraiby
So:
Pol Fontanals
Vestuari:
Nestor Reina
Sinopsi:

Tres personatges i l’espera. L’eterna espera que pateixen els milers de refugiats després d’haver realitzat el viatge més llarg i difícil de les seves vides. L’espera eterna sense informació en un camp de refugiats. La Júlia, voluntària, arriba a un camp de refugiats a Grècia i coneix en Hadi, un refugiat sirià. Comencen a comunicar-se amb una pissarra: paraules i dibuixos. Mig en català, mig en anglès, mig en àrab. S’entenen com si fossin amics de tota la vida. A aquesta complicitat s’hi afegeix la Samura, la germana d’en Hadi. La passió que comparteixen per la literatura es materialitza en un projecte per construir una biblioteca pel camp. Però construir una biblioteca enmig del no-res no és fàcil, necessitaran la col·laboració de totes les persones del camp -voluntaris, gestors i refugiats – i uns i altres fa massa temps que no s’escolten.
Alhayat està inspirada en fets reals: d’una banda, la construcció de la biblioteca que va tenir lloc al camp de Lagadikia (Salònica, Grècia) l’estiu del 2016 i, de l’altra, l’experiència personal com a voluntàries de part de l’equip artístic d’ALHAYAT. 
La peça parla de tot allò que passa mentre no es fa res: les converses, els jocs, els desitjos i les il·lusions. La por. La impotència i la incertesa. Però sobretot, de l’amistat i de persones que busquen la forma de fugir d’un lloc que només existeix pels que l’habiten.

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: Alhayat o la suma dels dies

21/01/2020

L'altra cara de la crisi dels refugiats

per Andreu Sotorra

Si el teatre contemporani ha de ser el reflex de cada moment que viu la societat, l'espectacle «Alhayat o la suma dels dies» s'inscriu de ple en la línia del teatre documental, o més aviat testimonial, d'una de les tragèdies modernes: la crisi dels refugiats arran dels genocidis bèl·lics, en aquest cas, el genocidi sirià. I no hi pot haver document sense vivència. Per això, la companyia no es basa en la ficció d'“oïdes” sinó en la pròpia experiència viscuda.

El 2016, es va construir al camp grec de refugiats de Lagadika, a l'est de Salònica o Tessalònica, una biblioteca que facilités un dels objectius i la feina educativa del voluntariat que s'hi desplaça. Dues d'aquestes voluntàries van ser Laia Foguet (periodista, guionista, cineasta, autora de la idea i coautora de la dramatúrgia) i Georgina Latre (actriu). La primera va treballar a Lagadika durant mig any. La segona s'hi va desplaçar durant tres anys, amb anades i vingudes temporals, principalment fent classes d'anglès i tallers per als infants.

Al camp de Lagadika —em baso en altres informacions periodístiques— molts dels centenars de refugiats hi estaven o hi estan encara sense haver pogut accedir al registre. Això vol dir que mentre l'esperen no tenen dret a la targeta sanitària, ni a la targeta de crèdit establerta amb uns 150 € mensuals per comprar menjar o altres necessitats. Tampoc tenen dret a la targeta de bus que els permetria moure's per la zona gratuïtament. La paradoxa és que com que el camp ofereix aquest ajut personal, no disposa de manutenció comunitària. Langadika, com altres camps de refugiats mantinguts amb fons europeus per netejar la mala consciència occidental, és més aviat el campi qui pugui.

L'espectacle «Alhayat o la suma dels dies» se centra bàsicament en l'experiència personal dels seus protagonistes. La Júlia, una voluntària catalana (Georgina Latre) arriba al camp amb la intenció de fer-hi classes d'anglès primari i d'altres tallers amb els infants. Una pissarra, alguns manuals i poca cosa més, a banda d'algunes restriccions i normes que no fan res més sinó posar pals a les rodes. Els altres dos protagonistes, en Hadi, un jove sirià assistent a les classes, fa una amistat especial amb la Júlia. I la germana d'ell, la Samura —més restringida a les feines de la tenda o el contenidor-“casa” per raons culturals— acaba col·laborant després en el muntatge de la biblioteca.

Entremig, la trama no amaga les dificultats per treballar al camp en condicions, la dificultat afegida a esquivar la rumorologia entre la relació que s'estableix d'amistat entre alguns dels refugiats i els voluntaris, i la contradicció entre les intencions inicials del voluntariat i els interessos reals dels refugiats, centrats sobretot en la seva sortida com més aviat millor del camp per aconseguir l'acolliment a Europa.

El realisme de l'espectacle s'imprimeix amb un discurs que alterna tres llengües: el català de la Júlia (Georgina Latre), l'anglès primari i gestual de tots tres, i el dialecte sirià de l'àrab que han preparat especialment per a aquesta obra l'actor Moha Amazian, establert a Vic —on va començar fent de Lluquet a «Els Pastorets»—, químic de carrera i actor de diverses produccions de cinema, i l'actriu Manar Taljo, que ja ha treballat en altres muntatges teatrals. Els dos, però, tenen també escenes a banda, en català, per relatar allò que els seus personatges volen i el que desitgen aconseguir.

L'espectacle és una al·legoria de l'amistat, dels límits d'aquesta amistat espontània i sincera quan les condicions interessades i culturals ambientals ho impedeixen, de l'admirable capacitat idealista d'una generació —sobretot la dels vuitanta-noranta del segle passat— que ha topat amb l'altra cara d'una presumpta societat civilitzada i l'esfondrament de l'enganyós estat del benestar i que s'ha abocat a aportar el seu esforç per intentar fer un món millor. I, finalment, és també un mirall de la hipocresia política internacional que ha posat un teló d'acer entre els seus propòsits “constitucionals” i els veritables resultats. Espectacles com aquest en són una denúncia evident. (...)

L'enllaç a Youtube no està disponible.