Angle mort

informació obra



Autor:
Sergi Belbel, Roc Esquius
Intèrprets:
Berta Bähr, Ramon Godino, Alberto Lozano, Rafaela Rivas
Il·luminació:
Daniel Gener
Escenografia:
APUNTA TEATRE SCCL
Direcció:
Lluís Elías
Sinopsi:

A causa de la nova crisi, el cap d’una petita start-up d’èxit es veu obligat a prescindir d’un dels seus treballadors. Per tal de fer aquest acomiadament de la millor manera possible, l’Andreu, propietari de l’empresa, decideix tenir una trobada conjunta amb els tres empleats: la Beatriu, en Carles i la Diana. Els cita a la sala d’espera del seu despatx i després els fa entrar d’un en un per entrevistar-los i acabar de prendre la difícil decisió. Però el que havia de ser una simple gestió es complica de manera descontrolada i surrealista. Mentre l’Andreu mira de resoldre el problema al despatx, no veu que a la sala d’espera les coses semblen agafar un caire diferent, com si succeïssin a l’angle mort del retrovisor d’un vehicle que està a punt d’avançar i que pot acabar tenint una topada inesperada.

Crítica: Angle mort

25/01/2021

Entrebancar-se en un repte al cub

per Jordi Bordes

La proposta escènica que signen Roc Esquius i Sergi Belbel té una flaire evident d'exercici teatral, no tant pas d'espectacle per acollir el públic. Tot i així, els quatre actors i el director (Lluís Elias) assumeixen el repte i hi posen els cinc sentits. Els espais de silenci (que seran continus equívocs quan es descongeli la veu a la segona part) van transformant la situació dramàtica en una de farsesca. Però anem a pams... El repte és majúscul i ja fa prou la producció de no anar-se de morros en aquest incessant entrebancar-se davant d'un repte al cub. Què volem dir? Expliquem-ho amb calma.

Situació dramàtica: Una petita empresa es veu forçada a acomiadar un treballador per seguir en peu. El director té una candidata però confia no haver de prendre la decisió unilateralment, que aquesta cedeixi o que ho acordin entre tots, per treure's la responsabilitat d'acomiadar-la. El director va rebent, un a un, els treballadors al seu despatx i el públic sent (en la primera part) aquesta discussió.

Proposta escènica: L'espai escènic ensenya el despatx i la sala d'espera alhora; tots els personatges són a escena. El públic pot sentir (en la primera part) el què s'explica al despatx i (en la segona part) el que es parla a la sala d'espera. El repte és al cub perquè 1) els actors reprodueixen el moviment escènic de la primera a la segona part; 2) El Versus Glòries està a dues bandes i obliga a què els actors no tapin gesticulacions ni rèpliques; i, per últim, 3) l'aforament al 50% dificulta que el públic s'escalfi (per bé que, finalment, entra al joc amb gran escàndol).

Fatres anys Sergi Belbel va dirigir a la Flyhard un text de Roc Esquius, Sapiens. També hi havia joc escènic extrem però la direcció de Belbel garantia un ritme frenètic. Si hagués estat director de la proposta, segur que hagués provat de retallat rèpliques i referències llarguíssimes (hi ha jocs al paper que no s'aguanten a l'escena). I la trama doble fa que Elias no hagi pogut moure's amb la comoditat necessària per donar nous matisos en la posada en escena. El text lliga massa la proposta; l'ofega. Per poder donar temps als riures de la segona part, s'obliga a viure una primera part, que no té rou tensió, que és repetitiva.

Un dels ressorts clàssics de la comèdia és que un personatge pateixi una situació per uns fets que desconeix, però el públic sap i pot riure-se'n, alleujat. En aquesta peça, la primera part, l'espectador veu i sent el mateix que el protagonista mentre intueix que hi ha una subtrama molt diferent a jutjar per les gesticulacions dels que esperen a la sala d'espera. És en la segona part, on es produeix la complicitat típica i l'espectador sap tot molt abans que el director estirat de l'empresa. En certa manera, es produeix un efecte similar al d'El mètode Grönholm però per a evitar ser acomiadat, no pas per conseguir una plaça de direcció comercial... En el fons , Apunta Teatre torna a plantejar una situació de tensió ben negra com La peixera, de Toni Cabré del 2016. L'univers de Roc Esquius en què la tecnologia serveix d'escapatòria màgica, distòpica (en peces com Eli i les de Dara Teatre: Likes, iMe, Mars Joan) s'ensopega per voler insistir amb la fórmula sense atendre la tensió de la peça resultant.