Ârtica

Nous formats

informació obra


Companyia:
Ponten Pie
Autoria:
Sergi Ots, Emilie De Lemos, Natàlia Méndez
Direcció:
Sergi Ots
Ajudantia de direcció:
Emilie De Lemos
Intèrprets:
Natàlia Méndez, Emilie De Lemos, Sergi Ots
Escenografia:
Jordi Dorado, Sergi Ots
Vestuari:
Espe Pascual
Il·luminació:
Ponten Pie
So:
Ponten Pie
Producció:
Ponten Pie, FiraTàrrega, Carro de Baco, Generalitat de Catalunya, Asterions Hus
Sinopsi:

Tercer espectacle d’aquesta companyia que es va donar a conèixer el 2009 a través d’un Laboratori de Creació a FiraTàrrega amb el seu Copacabana, que trencava totes les convencions teatrals per oferir una experiència culinària i singular i que ha realitzat més de 180 representacions arreu del món. Amb Ârtica segueixen en aquesta línia d’investigació en nous llenguatges teatrals i d’implicació amb el públic per oferir una proposta multidisciplinària, sensorial i gens convencional. En grups reduïts, els espectadors accedeixen a l’interior d’una vella casa de fusta, on són rebuts per uns personatges silenciosos que els ofereixen escalf i on podran conèixer un seguit d’històries sorprenents. Una finestra oberta a un món íntim de nostàlgia i poesia. 

(*) No recomanat a persones amb la mobilitat reduïda. Aquest espectacle es realitza fora de la ciutat. Prèvia presentació de l'entrada, els espectadors seran conduïts en autobús al Talladell. La durada total de 75' inclou el desplaçament d'anada i tornada de l'espectacle. Punt de sortida i validació d'entrades: Av. Generalitat/Verge del Pedregal.

Crítica: Ârtica

07/09/2013

Ârtica frapa.

per Jordi Bordes

Ârtica frapa. Convida a una experiència petita, de personatges ingenus, tous, somniadors, que evoquen un món antagònic: la llar abraça delicadament els nouvinguts d'aquell univers inhòspit. Tot i així, un fred que es fa notar (s'agraeixen els abrics cedits per a l'ocasió) es manté constant com una música evocadora. Els jocs de llum, els quadres cuidats, la dramatúrgia amb uns carrets de fil que poden indicar l'extensió de la vida, o d'alguns capítols que s'han quedat enganxats en la màniga de l'abric, o en el coll, o en les butxaques... Un fil que també és mort i record. No hi ha ni una paraula; però dels ulls dels personatges hi respira una bondat, sigui hospitalària o adolorida per la pèrdua, que convida a somriure i a mirar la profunditat des de dins. És un espectacle que busca la connexió emocional, l'experiència, té un punt místic. Mirat des de la freda concepció del ritme, i els girs dramàtics se la podria jutjar cruelment. Ponten pie ha deixat arraconat la seva divertida Copacabana (tota ella era un disbarat simpàtic, amb punts de clown, de manipulació d'objectes, alguna llepada poètica... sorpresa en la mateixa escenografia) per arraulir-se allà on s'hi senten més reconfortats. Són valents i, per la seva delicadesa, poden cuinar un nou itinerari de funcions arreu del món.