Belgian rules

Teatre | Nous formats

informació obra


Dramatúrgia:
Miet Martens, Edith Cassiers
Composició musical:
Raymond van het Groenewoud, Andrew Van Ostade
Vestuari:
Kasia Mielczarek, Jonne Sikkema, Les Ateliers du Théâtre de Liège, Catherine Somers
Il·luminació:
Wout Janssens
So:
Howard Heckers
Intèrprets:
Annabelle Chambon, Cédric Charron, Tabitha Cholet, Anny Czupper, Conor Thomas Doherty, Stella Höttler, Ivana Jozic, Gustav Koenigs, Mariateresa Notarangelo, Çigdem Pola, Annabel Reid, Merel Severs, Ursel Tilk, Kasper Vandenberghe, Andrew James Van Ostade
Autoria:
Enrico Casagrande, Daniela Nicolò
Sinopsi:

Parlem de Bèlgica i parlem, també, de teatre. Són dos dels temes que millor coneix Jan Fabre, un artista que s'ha guanyat fama de creador extrem, sempre disposat a tibar la corda al màxim i a plantejar reptes, tant als seus intèrprets com al públic. Ho va fer fa poc amb un muntatge maratonià de 24 hores de durada (Mount Olympus) i ho torna a fer ara en una nova mostra del seu talent servida en escena per una quinzena d'intèrprets. Ells s'encarreguen de mostrar davant del públic les essències d'un país que és el bressol de la burocràcia europea, que parla tres llengües i que constitueix un estat artificial que el mateix Fabre no dubta a rebatejar com a "Absurdistan". I és que, com a bon belga, Fabre (natural d'Anvers) es riu de si mateix i del seu país, una habilitat tan pròpia d'aquest estat com la cervesa, les fanfàrries, les bandes i agrupacions musicals (majorets incloses), l'afició als coloms, les curses ciclistes o les patates fregides... El belga està orgullós de la seva falta d'orgull, diu Fabre sobre un país de surrealistes (que potser no era belga Magritte?) i que és tan surrealista com subversiu. Ironia i un imaginari visual que no aconsegueix amagar l'artista plàstic que conviu amb el creador escènic són marques de fàbrica d'un espectacle que defensa la pluralitat nacional de Bèlgica i que, més enllà de l'acord o desacord amb les premisses que exposa l'artista, sembla pensat per ser vist en el nostre país i en aquest moment. Un text de Johan de Boose, les cançons de Raymond van het Groenewoud i la música d’Andrew James Van Ostade acompanyaran el públic durant les gairebé quatre hores d'una representació que porta a escena ni més ni menys que la identitat belga amb l'ajuda, això sí, d'uns músics i intèrprets de les nacionalitats més diverses.

Finalista a espectacle internacional dels Premis de la Crítica 2018

Crítica: Belgian rules

21/07/2018

Antagòniques màscares de Jan Fabre

per Jordi Bordes

El diretor belga té la capacitat de disposar d'una mirada políèdrica. Gasta tantes màscares com necessita perquè el seu espectacle rodi amb suficient densitat en quant a imatges i notable provocació contínua. Darrere, una idea que fluctua i un exercici d'esgotament per a un repartiment estel·lar. Anem a pams. En definitiva, un treball delirant que connecta amb el públic.

Fabre és Tintín. Perquè executa una mirada cronicada molt cínica de la seva estimada Bèlgica. Li permet fer catarsi dels seus fantasmes i ridiculitzar les notables contradiccions. Fabre és Groucho Marx perquè elabora llistes de lleis que obliguen que prohibeixen i que permeten. Però sobretot, perquè entèn que si aquelles normes no agraden sempre es pot fer el que es vulgui mentre els altres no miren ("si no li agraden aquests principis, en tinc d'altes", vaja). Jan Fabre és Monty Phyton perquè s'atreveix a fer sorna totalment estripat. Li va molt bé l'entrada del borratxo patriota però també de la discussió filosòfica de l'eriçó, o dels coloms, tant menyspreats. Jan Fabre és Almodóvar perquè, tot i que Bèlgica no tingui la lluminositat mediterrània, sí que presenta uns personatges absolutament desfassats. Que els hi agrada deixar els seus fluïds on i quan els plagui, pixant davant del públic o masturbant-se (més o menys explìcitament) en quadres corals. 

El viatge que proposa és bestial. No sembla recomanable  considerar que el pensament sobre els nacionalismes belgues siguin traslladables a Catalunya, certament. tot i que l'ADN europea sñí que hi conviuria. i les ganes de fer escarni del Poder durant el Carnaval. A Bèlgica ho fan guarnits de majorettes. Aquí amb uns incendiaris versots dels Diables.