Belgian rules

Teatre | Nous formats

informació obra



Dramatúrgia:
Miet Martens, Edith Cassiers
Composició musical:
Raymond van het Groenewoud, Andrew Van Ostade
Vestuari:
Kasia Mielczarek, Jonne Sikkema, Les Ateliers du Théâtre de Liège, Catherine Somers
Il·luminació:
Wout Janssens
So:
Howard Heckers
Intèrprets:
Annabelle Chambon, Cédric Charron, Tabitha Cholet, Anny Czupper, Conor Thomas Doherty, Stella Höttler, Ivana Jozic, Gustav Koenigs, Mariateresa Notarangelo, Çigdem Pola, Annabel Reid, Merel Severs, Ursel Tilk, Kasper Vandenberghe, Andrew James Van Ostade
Autor:
Enrico Casagrande, Daniela Nicolò
Sinopsi:

Parlem de Bèlgica i parlem, també, de teatre. Són dos dels temes que millor coneix Jan Fabre, un artista que s'ha guanyat fama de creador extrem, sempre disposat a tibar la corda al màxim i a plantejar reptes, tant als seus intèrprets com al públic. Ho va fer fa poc amb un muntatge maratonià de 24 hores de durada (Mount Olympus) i ho torna a fer ara en una nova mostra del seu talent servida en escena per una quinzena d'intèrprets. Ells s'encarreguen de mostrar davant del públic les essències d'un país que és el bressol de la burocràcia europea, que parla tres llengües i que constitueix un estat artificial que el mateix Fabre no dubta a rebatejar com a "Absurdistan". I és que, com a bon belga, Fabre (natural d'Anvers) es riu de si mateix i del seu país, una habilitat tan pròpia d'aquest estat com la cervesa, les fanfàrries, les bandes i agrupacions musicals (majorets incloses), l'afició als coloms, les curses ciclistes o les patates fregides... El belga està orgullós de la seva falta d'orgull, diu Fabre sobre un país de surrealistes (que potser no era belga Magritte?) i que és tan surrealista com subversiu. Ironia i un imaginari visual que no aconsegueix amagar l'artista plàstic que conviu amb el creador escènic són marques de fàbrica d'un espectacle que defensa la pluralitat nacional de Bèlgica i que, més enllà de l'acord o desacord amb les premisses que exposa l'artista, sembla pensat per ser vist en el nostre país i en aquest moment. Un text de Johan de Boose, les cançons de Raymond van het Groenewoud i la música d’Andrew James Van Ostade acompanyaran el públic durant les gairebé quatre hores d'una representació que porta a escena ni més ni menys que la identitat belga amb l'ajuda, això sí, d'uns músics i intèrprets de les nacionalitats més diverses.

Finalista a espectacle internacional dels Premis de la Crítica 2018

Crítica: Belgian rules

24/07/2018

Jan Fabre converteix la idiosincràsia dels belgues en un apassionat carnaval d'imatges

per Ramon Oliver

Com és ben sabut, quan l’amor és mou pels terrenys de la pura passió no queda temps per posar-se a analitzar contradiccions amb mirada amorosament crítica: quan una persona, una cosa o una nació ( posem pel cas)  t’apassiona d’aquesta manera , fins i tot els seus diguem-ne defectes o les seves més discutibles idiosincràsies  et semblen seductores virtuts. Potser faràs una mica de broma amb elles , com fan certs programes humorístics. Però mai permetràs que la broma traspassi certes fronteres i entri a sac en l’essència mateixa d’aquestes contradiccions i idiosincràsies. Doncs resulta que Jan Fabre – per si algú ho dubtava, donat el seu caràcter de creador irreverent dotat quan vol d’una mirada intensament irònica- s’estima molt el seu país de Bèlgica.  Però se l’estima de la mateixa manera que Federico Fellini s’estimava la seva idolatrada ciutat de Roma, a la qual li va dedicar una pel·lícula sensacional – “Roma Fellini”- que Fabre reconeix haver pres una mica com a model. Tal i com ho veu Fabre, el que Fellini feia a la seva pel·lícula construïda amb la forma d’un collage tan caòtic com ho són els mateixos carrers romans , era oferir-li a Roma una declaració crítica d’amor. I això mateix és el que Fabre li vol oferir a aquest país que Jacques Brel -en un tema musical preciós contingut a l’espectacle- va definir com “Le Plat Pays” ,amb la intenció, segons les seves pròpies paraules, de “mostrar totes les belles lletjors i la lletja bellesa de Bèlgica”.

No cal ni dir que Fabre comparteix un altre tret en comú amb Fellini: també ell pertany a la categoria dels creadors dotats d’una mirada tan inconfusiblement personal que resulta gairebé impossible confondre la seva obra amb la d’algú altre. Torbadores, transgressores , divertides, plenes d’alè tràgic o capaces de prendre’s l’omnipresent mort amb humor sarcàstic, fascinades pel submón dels insectes, per la corrupció i la descomposició dels cossos , pels fluids que deixen anar aquests cossos tant quan encara són vius com quan ja han perdut les seves funcions vitals, tan  farcides de referències a l’alta cultura com de l’alegre banalitat de la cultura de masses , tan obertes a fer-te sentir la ritual densitat d’un segon com a lliurar-se a coreografies exhaustives que posen a prova no solament l’impressionant qualitat interpretativa dels seus actors i actrius , sinó  també la seva no menys impressionant resistència física ...així són les imatges que generen els espectacles de Jan Fabre. Espectacles que de vegades es lliuren a la desmesura col·lectiva, com passa una mica al llarg de les quatre hores d’aquesta visita poc turística a Bèlgica, o com passarà d’aquí uns mesos amb una escalada al “Mount Olympus” que requereix vint-i-quatre hores seguides de dedicació. Però espectacles que de vegades es lliuren també a la intimitat d’un impressionant i breu solo ballat entre flors mortuòries, com era el cas de “Preparatio Mortis”. I és que, com ja ha quedat clar, els espectacles de Fabre en tenen alhora sempre alguna cosa d’aquelles Vanitas barroques introduïdes subtilment  pels pintors per tal de recordar-nos que, contemplem l’escena que contemplem, tot acabarà de la mateixa manera.

Així doncs, inevitablement el collage belga de Jan  Fabre en té també molt de collage autoreferencial , de rua carnavalesca –  la celebració dels carnavals belgues ocupa al llarg de la proposta una alta quota de protagonisme- per la qual desfilen totes les obsessions fabreianes , tots els ítems que han anat configurant el seu estil. Això des del mateix moment en el qual entrem a la sala, mentre el sensacional Andrew James Van Ostade s’empassa cervesa darrera cervesa observant-nos des del encara fosc escenari. Com passa també a “Mount Olympus”, ell ve a exercir una mica de mestre de cerimònies encarregat de trencar el gel. I  d’intentar explicar-nos  amb humor què vol dir això de ser belga, abans que l’escenari es comenci a omplir amb les atípiques postals belgues que Fabre ens ha preparat. Unes postals per les quals s’escolaran ciclistes invencibles disposats a arribar a la meta encara que els elements estiguin del tot en contra seva. Coloms reivindicatius ben farts ja de ser tractats com rates voladores. Eriçons, molts eriçons , d’aquests que semblen convidar a que t’apropis però punxen si ho fas massa.  “Raps” que ens recorden mitjançant el vers cantat les misèries d’aquell Congo belga que no arribava ni a l’status colonial perquè el rei Leopold II el considerava una propietat seva. Interiors de pintura flamenca menys harmoniosament plàcids del que el pintor ens va voler fer creure. Encensers capaços d’omplir els més venerables interiors eclesiàstics d’aroma  genital. Rituals de repetició de normes , prohibicions i desitjos que agafen l’esgotadora embranzida d’una cursa sense fi. Via Crucis per la via dolorosa en els quals les caixes plenes de cerveses demostren ser tan pesades com la més pesada creu. I naturalment, tanta cervesa i el fet de tenir a un nen que es pixa com a símbol del teu país, dona ganes de miccionar  una mica: com saben molt bé els intèrprets de Fabre la retenció de líquids és mala cosa, i l’escenari és un lloc tan bo com qualsevol altre per expulsar-los. Especialment si tens al teu costat un d’aquests personatges de Magritte que no es separen mai del seu paraigües ( també el soroll de la pluja dona ganes de fer pipi) i que t’asseguren que una pipa no és una pipa. Això mentre una ballarina amb moviments mecànics et  descriu un paisatge ple d’estacions per les quals ja no circulen trens i amant que es busquen i no es troben que t’evoquen la melangia misteriosa , surreal i trista d’un quadre de Paul Delvaux, o d’una pel·lícula d’André Delvaux ( que no estava emparentat amb el pintor però que creava films amb una atmosfera similar; penso especialment en l’estupenda “Una nit, un tren”).

Tot això i molt més, conforma la visió que Fabre ens ofereix del seu país de Bèlgica. I entre repeticions que mai no es repeteixen a elles mateixes, actes d’adhesió al teatre de la crueltat i actes de reafirmació sobre el que ha de ser el teatre, bromes carnavalesques, i evocacions d’orgies reals i secretes -els ballets roses – que van deixar al seu pas cadàvers que encara no havien arribat a la majoria d’edat , aquestes “Belgian Rules” es converteixen en una nova aclaparadora mostra de la singularitat del talent de Fabre. Com us deia al principi, quan es produeix  l’amor passió pots perdre de vista la teva capacitat crítica. Doncs potser el que acabeu de llegir no sigui per a res una crítica, perquè a mi aquest Fabre m’ha semblat del tot apassionant.