Parlem de Bèlgica i parlem, també, de teatre. Són dos dels temes que millor coneix Jan Fabre, un artista que s'ha guanyat fama de creador extrem, sempre disposat a tibar la corda al màxim i a plantejar reptes, tant als seus intèrprets com al públic. Ho va fer fa poc amb un muntatge maratonià de 24 hores de durada (Mount Olympus) i ho torna a fer ara en una nova mostra del seu talent servida en escena per una quinzena d'intèrprets. Ells s'encarreguen de mostrar davant del públic les essències d'un país que és el bressol de la burocràcia europea, que parla tres llengües i que constitueix un estat artificial que el mateix Fabre no dubta a rebatejar com a "Absurdistan". I és que, com a bon belga, Fabre (natural d'Anvers) es riu de si mateix i del seu país, una habilitat tan pròpia d'aquest estat com la cervesa, les fanfàrries, les bandes i agrupacions musicals (majorets incloses), l'afició als coloms, les curses ciclistes o les patates fregides... El belga està orgullós de la seva falta d'orgull, diu Fabre sobre un país de surrealistes (que potser no era belga Magritte?) i que és tan surrealista com subversiu. Ironia i un imaginari visual que no aconsegueix amagar l'artista plàstic que conviu amb el creador escènic són marques de fàbrica d'un espectacle que defensa la pluralitat nacional de Bèlgica i que, més enllà de l'acord o desacord amb les premisses que exposa l'artista, sembla pensat per ser vist en el nostre país i en aquest moment. Un text de Johan de Boose, les cançons de Raymond van het Groenewoud i la música d’Andrew James Van Ostade acompanyaran el públic durant les gairebé quatre hores d'una representació que porta a escena ni més ni menys que la identitat belga amb l'ajuda, això sí, d'uns músics i intèrprets de les nacionalitats més diverses.
Finalista a espectacle internacional dels Premis de la Crítica 2018
Jan Fabre veu Bèlgica com un país que és un teatre en si mateix i n’ha fet un irònic homenatge. Concretament, gairebé 4 hores d’espectacle on a través d’estereotips retrata una “no-nació resignada de ser com és”. La reanomena Absurdistan i en parodia el tarannà, les normes i les tradicions per presentar-la tan estrambòtica com pot.
Perquè el públic poc coneixedor de la realitat belga no es perdi en les referències i bateria d’imatges icòniques, el programa de mà s’acompanya d’un glossari amb prop d’una vintena de termes que fan més comprensible la presència dels coloms, l’eriçó, el ciclista, el ric patrimoni folklòric, etc. que s’alternen contínuament a escena. No hi falten el Manneken Pis, la pipa de René Magritte, la cervesa (gaudeixen de 1.200 varietats), el trilingüisme, la xocolata, la bandera...
‘Belgian rules’ és, sobretot, teatre visual que troba en l’impacte, la composició, la coreografia i la repetició (fins a deixar exhausts intèrprets i públic) els elements per dibuixar uns quadres que s’encavalquen uns amb altres buscant el contrast, el diàleg artificial i, alhora, la genuïnitat de la seva convivència. Ara bé, així com la plàstica no deixa de sorprendre, els recursos i estructures acaben sent redundants i s’excedeix en el segell de “contemporaneïtat”.
Amfitrió subversiu, Fabre fa una promo ben peculiar de Bèlgica amb una mirada crítica que no deixa de denotar la seva estima pel territori i mostra panoràmicament un sistema, una cultura i una gent que, possiblement, no hauríem copsat com a veïns europeus.