Bonobo és un desig vestit de roadmovie. Josep Julién va guanyar el premi Quim Masó 2021 i el Premi SGAE Jardiel Poncela per aquesta obra en la que prova de qüestionar les bondats teòriques de la violència institucional. L'autor va ser pràcticament testimoni de la la localització i eliminació del terrorista que va sembrar mort i por a la Rambla el 17 d'agost del 2017. En la peça, imagina què passaria si el jove, abans de cometre el primer crim, topa amb una casualitat que el desvia del tràgic final. Què passaria si, mentre omple el dipòsit de benzina per dirigir-se al seu destí succeix un fet inesperat que el distancia d'assassinar fredament persones anònimes? Julién provoca aquest cop de volant i transforma el crim en una escapada perseguit per la màfia, la policia i els seus propis companys de cèl·lula gihadista. I el supervivent ho fa de la mà d'una prostituta de carretera i la seva filla.
Wadji Mouawad construeix llargs viatges als seus muntatges (des d'Incendis, Litoral o Un obús al cor a Souers) que acaben sent iniciàtics: Hi ha una acció trepidant (i sovint sanguinària i cruel) però també una descoberta de les contradiccions del personatge. Aquest Bonobo es queda més en la peripècia de l'escapada, grata poc en la profunditat del protagonista. Possiblement, també a Carrer Robadors hi ha més debat intern. La peça s'explica en forma de declaració. Com si algú estigués detingut i l'estiguessin interrogant. Moha Amazian assumeix el paper protagonista (a Carrer Robadors era l'amic) i Neus Ballbé alterna espai sonor amb petites rèpliques de personages secundaris però que acaben sent vitals per al desenvolupament dels fets. La direcció de Julién és tant present que el personatge, carregat de frases curtes, s'expressa com el Jean-Claude Van Damme d'Avinguda Nacional (que interpretava Julién). Amazian explicava dies abans de l'estrena que el seu protagonista era un jove que sobrevivia com qualsevol altre. Però, en realitat, la peripècia pels baixos fons en aquesta escapada connecta ben poc amb la majoria dels joves (que mai viuran una escapada de pel·lícula similar) I podem dir de pel·lícula perquè hi ha una presència constant d'imatges que evoquen l'angoixa o descans dels protagonistes. El film té el mèrit de no tapar mai el pes de la narració, del teatre que es produeix en viu a 'instant, en primer pla. Tot i així, sí que es revela un desig per salvar la noia i la nena, que sembla impensable en la ment d'un terrorista (ue les hagués atropellat sense miraments, si les hagués trobat en el punt de l'atemptat). Aquesta contradicció, tant fèrtil, queda tapada (lamentablement) per la narració incessant.
L'espai és conceptual i molt suggerent. El protagonista no surt del cercle i va construint fragments d'un vehicle rebentat. També la il·luminació té alguna sorpresa inesperada. Com il·luminar l'eina de canviar la roda i que es projecti una creu en el moment que els joves buscats per tothom es refugien en una Església. L'espai sonor, mai acapara, només acompanya en aquesta narració trepidant. Són bons detalls per a una acció que, amb les presses, descuida la part més emocional, i es queda amb un cert aire de conspiració latent, que la distancia del públic. L'interès de descobrir-se com a còmplices de policies que abaten terroristes sense preguntar-se gaire res, es desactiva quan la peça es trasllada a les clavegueres de la societat (sense aclarir si estan beneïdes per la violència institucional o hi naveguen clandestinament, en paral·lel). En les presses de la road movie, s'han oblidat els motius per emprendre el viatge emocional, la necessitat de fer net (o no) en la responsabilitat ciutadana per legitimar una policia que va abatre el jove terrorista quan ja estava acorralat en una vinya del Penedès.
