Soeurs

Teatre

informació obra


Direcció:
Wajdi Mouawad
Dramatúrgia:
Charlotte Farcet
Escenografia:
Emmanuel Clolus
Ajudantia de direcció:
Alain Roy
Il·luminació:
Éric Champoux
Vestuari:
Emmanuelle Thomas
Vídeo:
Dominique Daviet, Wajdi Mouawad
Direcció Musical:
Christelle Franca
Composició musical:
David Dury
So:
Michel Maurer
Producció:
Au Carré de l’Hypoténuse, Abé Carré Cé Carré, Los Torreznos
Companyia:
Los Torreznos
Sinopsi:

Una dona experta en mediació de conflictes condueix durant una tempesta de neu en direcció a Ottawa, on ha de pronunciar una xerrada. El seu compromís i les difícils condicions meteorològiques la duran fins a la cambra d'un hotel on tot, des dels llums fins a la nevera, s'activa mitjançant la veu i de manera bilingüe, en anglès i en francès. Però què passarà quan la protagonista no pugui activar algun aparell utilitzant la seva pròpia llengua?

Annick Bergeron interpreta un “monòleg” on, gràcies a les projeccions audiovisuals, no és l’únic personatge. L'obra és el segon lliurament del cicle «Domèstic» de l'autor canadenc, que va començar amb Seuls, símbol del fill (vista al Teatre Lliure), continua amb Germanes (Soeurs), seguirà amb Frères i acabarà amb Père et Mère. El muntatge vol ser una mena de puzle escènic elaborat a partir de la intimitat i l'autoficció. Aquí, el text és només una part d'un conjunt de materials diversos que Bergeron ha anat aplegant, per encàrrec del director, i que n’inclouen alguns obtinguts per l'actriu a partir de la llarga relació que ha establert amb Nayla, la germana gran de Mouawad.

Crítica: Soeurs

20/07/2015

Humor pel boc gros i sensibilitat sota del matalàs

per Jordi Bordes

Doncs està molt bé que Wadji Mouawad moduli la seva èpica. La tragèdia èpica s'ha relaxat amb alguns tocs de divertida comèdia per parlar de fets més petit, quotidians, de la vida petita de cadascú. Però Mouawad segueix sent implacable amb la injustìciua. Per menor que sigui. A "Soeurs" hi ha la força poètica del seu text i el seu univers de libanès que procura integrar-se en el Quebec d'avui. Ha canviat la seva dèria pel thriller sanguinari (de fet en la seva anterior tetralogia sovint havia de passar pels episodis de la guerra i la violència gratuïta) i ara ho compensa amb un humor ben quotidià. Una crítica que entenem molt bé en aquesta Catalunya bilingüe, per molts que alguns inisiteixin a assegurar que el castellà és minoritari i trendeix a desaparèixer. I sí, el personatge, com la seva mare, se sent exiliada i reacciona com mai. Potser per això, s'avergonyeix i busca entre el somier i el matalàs la vergonya amb la que reconèixer que aquella destrossa és obra d'una excel·lent mediadora de conflictes, apunt de segellar una de les converses impossibles entre enfronats polítics de l'Àfrica. 

L'ús de la tecnologia és molt acurat. Perquè permet un diàleg impossible amb l'habitació domòtica o haver de suportar la tirania de la ignorància d'una "nevera intel·ligent" que es creu perfecta. Però el dibuix a mà alçada, tremolosa, construint el paisatge de la cambra ho retorna al món artesà, espontani, de contracte en tovalló de paper. L'actriu triomfa, tot i no ser una obra en què hagi de desplegar els seus extrems interpretatius. No s'arriba a perdre en cap tragèdia èpica. Potser la major dificultat dramatúrgica és aconseguir que el públic entengui una conversa escoltant-ne només la meitat. Aquí amaga juganer part de la informació com un Pinter primigeni. No ho feia pas en l'skuype de l'informàtic i el seu fill a "Cels" (Biblioteca de Catalunya, 2014). 

Mouawad aigualeix la seva contundència però no rebaixa el to. En comptes de tragèdia, hi posa tocs d'humor entranyable. El seu univers de buscar la identitat de cadascú, el seu jo més íntim, continua aportant el batec del muntatge. La metamorfosi de Mouawad era necessària, per no caure en la més profunda de la desesperació. Aquestes penes petites, occidentalitzades, responen a la vida mediocre de la majoria dels espectadors.

Trivial