Nova entrega del macromosaic
“Domèstic” que construeix Wajdi Mouawad. Si a Seuls l’autor libanès/canadenc, parlava del “fill” i de la profunda
soledat de l’exili: a Soeurs (Germanes)
confronta dues experiències d’exili diametralment oposades però que conflueixen
en un mateix punt: la de Geneviève Bergeron, canadenca francòfona, mediadora de
Nacions Unides en conflictes armats i Layla, d’origen libanès i canadenca
d’adopció, agent d’assegurances. Seria complex i poc interessant desvetllar la
peripècia que uneix les dues dones (ambdues de 50 anys) i les converteix en
quasi germanes en unes poques hores. Es pot parlar però de dues parts de l’espectacle
que Mouawad dedica a cada una d’elles per separat i als fils d’unió que comença
a teixir entre elles des de l’inici. En el primer dels casos, l’exili no és una
experiència obvia sinó més aviat una sensació que es va creant a partir de la
reflexió sobre el llenguatge i la comunicació. Geneviève Bergeron, a qui
perfilem com a bilingüe, ens durà a entendre la llengua materna com el líquid
amniòtic que alimenta la construcció més essencial de l’ésser humà. I d’aquí a
comprendre aquesta llengua com un territori propi inalienable. Per la seva
banda, Layla es veu arrossegada a un exili “real” pels seus progenitors: un
exili que la convertirà en una peculiar Medea sense fills ni marit. És
impressionant la quantitat i complexitat dels recursos al servei d’aquest quasi
monòleg. Parlem de quasi monòleg perquè, a banda dels diversos jocs telefònics
presents a la peça, la domòtica de l’habitació de l’hotel juga un paper
fonamental en el desenvolupament dramàtic. Com a contrapunt poètic, la paraula
manuscrita apareix projectada emergint o precipitant-se des d’un univers oníric
tan o més present que els -25ºC de l’exterior. Hi ha també els dibuixos
projectats que, més enllà d’un recurs escenogràfic i amb la incorporació de la
imatge en vídeo, ens mostren insòlites perspectives zenitals properes al conte
il·lustrat i ens fan pensar -passant per alt estètica i tècnica- en la Hotel Room d’Edward Hopper. D’altre
banda, dins l’univers Mouawad, torna a aparèixer el ritus del funeral, aquí de
forma tangencial però en absolut supèrflua. La multiplicitat de fils que
teixeixen l’espectacle és impressionant, però el que fa de Soeurs un prodigi és la magnífica interpretació de la seva única
actriu: Annick Bergeron. Com Geneviève, com Layla, posant veu als
electrodomèstics, lliurada a ingènues pantomimes o sota un matalàs, Bergeron és
veu, és cos i, sobre tot, és l’ànima que aixeca tot aquest món i ens el regala.
