Soeurs

Teatre

informació obra


Direcció:
Wajdi Mouawad
Dramatúrgia:
Charlotte Farcet
Escenografia:
Emmanuel Clolus
Ajudantia de direcció:
Alain Roy
Il·luminació:
Éric Champoux
Vestuari:
Emmanuelle Thomas
Vídeo:
Dominique Daviet, Wajdi Mouawad
Direcció Musical:
Christelle Franca
Composició musical:
David Dury
So:
Michel Maurer
Producció:
Au Carré de l’Hypoténuse, Abé Carré Cé Carré, Los Torreznos
Companyia:
Los Torreznos
Sinopsi:

Una dona experta en mediació de conflictes condueix durant una tempesta de neu en direcció a Ottawa, on ha de pronunciar una xerrada. El seu compromís i les difícils condicions meteorològiques la duran fins a la cambra d'un hotel on tot, des dels llums fins a la nevera, s'activa mitjançant la veu i de manera bilingüe, en anglès i en francès. Però què passarà quan la protagonista no pugui activar algun aparell utilitzant la seva pròpia llengua?

Annick Bergeron interpreta un “monòleg” on, gràcies a les projeccions audiovisuals, no és l’únic personatge. L'obra és el segon lliurament del cicle «Domèstic» de l'autor canadenc, que va començar amb Seuls, símbol del fill (vista al Teatre Lliure), continua amb Germanes (Soeurs), seguirà amb Frères i acabarà amb Père et Mère. El muntatge vol ser una mena de puzle escènic elaborat a partir de la intimitat i l'autoficció. Aquí, el text és només una part d'un conjunt de materials diversos que Bergeron ha anat aplegant, per encàrrec del director, i que n’inclouen alguns obtinguts per l'actriu a partir de la llarga relació que ha establert amb Nayla, la germana gran de Mouawad.

Crítica: Soeurs

21/07/2015

Retrat de família(es) amb mirall

per Iolanda G. Madariaga

Nova entrega del macromosaic “Domèstic” que construeix Wajdi Mouawad. Si a Seuls l’autor libanès/canadenc, parlava del “fill” i de la profunda soledat de l’exili: a Soeurs (Germanes) confronta dues experiències d’exili diametralment oposades però que conflueixen en un mateix punt: la de Geneviève Bergeron, canadenca francòfona, mediadora de Nacions Unides en conflictes armats i Layla, d’origen libanès i canadenca d’adopció, agent d’assegurances. Seria complex i poc interessant desvetllar la peripècia que uneix les dues dones (ambdues de 50 anys) i les converteix en quasi germanes en unes poques hores. Es pot parlar però de dues parts de l’espectacle que Mouawad dedica a cada una d’elles per separat i als fils d’unió que comença a teixir entre elles des de l’inici. En el primer dels casos, l’exili no és una experiència obvia sinó més aviat una sensació que es va creant a partir de la reflexió sobre el llenguatge i la comunicació. Geneviève Bergeron, a qui perfilem com a bilingüe, ens durà a entendre la llengua materna com el líquid amniòtic que alimenta la construcció més essencial de l’ésser humà. I d’aquí a comprendre aquesta llengua com un territori propi inalienable. Per la seva banda, Layla es veu arrossegada a un exili “real” pels seus progenitors: un exili que la convertirà en una peculiar Medea sense fills ni marit. És impressionant la quantitat i complexitat dels recursos al servei d’aquest quasi monòleg. Parlem de quasi monòleg perquè, a banda dels diversos jocs telefònics presents a la peça, la domòtica de l’habitació de l’hotel juga un paper fonamental en el desenvolupament dramàtic. Com a contrapunt poètic, la paraula manuscrita apareix projectada emergint o precipitant-se des d’un univers oníric tan o més present que els -25ºC de l’exterior. Hi ha també els dibuixos projectats que, més enllà d’un recurs escenogràfic i amb la incorporació de la imatge en vídeo, ens mostren insòlites perspectives zenitals properes al conte il·lustrat i ens fan pensar -passant per alt estètica i tècnica- en la Hotel Room d’Edward Hopper. D’altre banda, dins l’univers Mouawad, torna a aparèixer el ritus del funeral, aquí de forma tangencial però en absolut supèrflua. La multiplicitat de fils que teixeixen l’espectacle és impressionant, però el que fa de Soeurs un prodigi és la magnífica interpretació de la seva única actriu: Annick Bergeron. Com Geneviève, com Layla, posant veu als electrodomèstics, lliurada a ingènues pantomimes o sota un matalàs, Bergeron és veu, és cos i, sobre tot, és l’ànima que aixeca tot aquest món i ens el regala.

Trivial