Hi ha creadors, com Woody Allen, que sempre parlen del mateix i pels quals escriure i dirigir (sigui una pel·lícula o una obra de teatre) ha esdevingut una forma alternativa de teràpia.Wajdi Mouawad és un d’ells. Cada espectacle de l’anomenat ‘reinventor de la tragèdia’ és un pas més en la recerca de la identitat. El que canvia, com en Allen, és la manera de dir-ho, de construir el discurs. Fins ara.
Soeurs, un text inspirat en vivències de la pròpia germana de Mouawad,-Nayla Mouawad-,explica la història d’una dona experta en mediació de conflictes que, per culpa d’una tempesta de neu, es veu obligada a passar la nit en un hotel d’Ottawa on tot, des dels llums fins a la nevera, s’activa mitjançant la veu en anglès i francès. Tot canvia, però, quan es troba que no pot activar el despertador en francès, que no pot ser despertada en la seva pròpia llengua. I aquest és, de fet, el primer problema del text: la inversemblança.
La protagonista passa, en poc més de 25 minuts, de pensar que no passa res perquè el seu tiet sigui enterrat en una altra llengua a explotar perquè no la poden despertar en francès. El canvi és massa sobtat i, com dèiem, difícil de creure tenint en compte que ens han presentat a la protagonista com una dona perfectament i intencionadament bilingüe. Aquest detonant és, com succeïa a Seuls, una mena de tap que comença a alliberar un darrere l’altre tots els traumes soterrats: l’exili, la guerra, la desaparició de la seva germana…
El teatre de Wajdi Mouawad (gairebé) sempre funciona com un engranatge: Una estructura rodona, personatges amb la pulsió dels grans clàssics i una empremta personal que aconsegueix clavar-nos un punyal a la boca de l’estómac. Soeurs, en canvi, resulta caòtica i previsible. Sense obstacles ni causa efecte. Només Annick Bergeron, que protagonitza un autèntic tour de force, aconsegueix captar, a estones, l’interès de l’espectador.
