El juliol passat, dins el marc del Festival Grec 2019, el Teatre Lliure va programar Bruels, una obra escrita i dirigida per Oriol Morales. La companyia empordanesa La Llarga, mereixedora del Premi Adrià Gual 2018 per aquest projecte, va portar a Montjuïc el camp i la tramuntana, i ens va demostrar que la memòria oral és indestriable de la invenció del passat. L'espectacle es pot veure ara a la Sala Beckett.
La memòria —o la postmemòria— és, en aquest espectacle, un entramat de contes i retalls biogràfics imaginats i encabits entre una primera menció al sentit de catàstrofe —associada a un paisatge concret— i una cançó popular que funciona com a cloenda: “Prop d'una costa llevantina / allà en terres de l'Empordà, / hi ha una petita masia / a la voreta del mar.” Dels quatre intèrprets —Rebecca Alabert, Iona Balcells, Joan Marmaneu i Juan Pablo Mazorra— que ens guiaran dolçament pel relat, dos són empordanesos i dos no. Tots ells, però, coneixen la bellesa perversa, indefugible, que s'amaga sota el pressentiment o l'amenaça de la catàstrofe; també saben que als pobles la violència és molt més selectiva i concreta que a les grans ciutats. Després d'aquestes prevencions, avisos o premisses, procedeixen a explicar-nos una història cabdellada amb moltes d'altres, i ho fan amb el to informal, proper, de qui improvisa i rumia la millor manera d'explicar-la. Descalços i vestits amb robes de cotó, colors càlids i un aire intemporal, els rapsodes s'alternaran per narrar, buscant l'atenció i la mirada còmplice dels espectadors. Arran de terra hi ha una sèrie de focus que, dirigits puntualment sobre els actors i sobre unes esquemàtiques maquetes de cartró ploma, contribueixen a crear situacions i microambients que seran gravats i projectats en directe. Tant l'eficaç escenografia com el vestuari i la il·luminació han estat dissenyats per Ona Grau; del treball de vídeo, també fonamental, se n'ha ocupat Aleix Plana.
Queda clar que al dramaturg i director Oriol Morales li agraden les metàfores animals. A la seva obra anterior, Granotes, el títol remetia tàcitament a llegendes antigues en què les granotes eren els esperits de les persones considerades marginals, que raucaven de nit; els bruels d'aquest nou espectacle tenen un significat anàleg al d'aquell rauc condemnat —veus que no podrem acabar d'entendre mai del tot i que ens turmenten—, però la paraula ens ubica inequívocament a l'Empordà, on es coneix amb aquest terme el cant nocturn i indesxifrable del bitò, un ocell que nia als aiguamolls i que gairebé no es deixa veure. Els bruels són també els brams esgarrifosos que proferien les bèsties de càrrega atrapades al fang en una coneguda llegenda empordanesa. Es tracta dels crits de la terra que ens sobresalten de tant en tant, sense previ avís, i ens porten el fang sec d'una realitat enterrada. Mitges veritats, paraules mai dites, un silenci obstinat que es transmuta en esgarip.
La metàfora animal no és l'únic que té en comú aquesta peça amb l'anterior de Morales. Hi tornem a trobar caixes que evoquen un llegat fragmentari i dolorós; llanternes que dibuixen traços sobre la foscor; objectes disseminats sobre el linòleum i filmació a temps real. Novament, també, es dilueix la frontera entre actors i personatges, entre realitat i ficció, entre llegenda i pòsit autobiogràfic. Els quatre intèrprets basculen entre el present i un passat soterrat. Les flames d’un incendi recent se superposen a les d'un foc molt més antic. La història que ens volen explicar es remunta als temps de la postguerra; l'arrelament al territori passa per saber d'on venim i dinamitar el silenci de les àvies.
El protagonista del conte és el fill gran d'una família a la qual l'any 1940 van entregar —“en agraïment dels serveis prestats”, recalca Alabert— un mas expropiat d’un poblet de l'Empordà. La casa descrita amb paraules té un correlat material en una petita maqueta que apareix amplificada en pantalla. A partir d'aquí sabem moltes coses de la història d’aquest home, de la seva llegenda, i també d’algunes fixacions o particularitats dels implicats en el procés creatiu. La narració té molts trencants. Hi apareixen, entre molts altres components, dues ampolles de moscatell, un bidó de gasolina, vinyes i cellers, un secret criminal, els hotels a la Costa Brava, el desenvolupisme, una família arraulida davant un televisor, l’arribada de l’home a la Lluna, les primeres eleccions municipals, el bosc de nit, una carretera deserta i la figura d’un home amb banyes de cérvol.
A poc a poc, ens adonem que cadascun dels actors aporta elements propis, presumptament vinculats a la seva biografia —les creences infantils de la Iona sobre la ceguesa dels cérvols, l'escopeta del pare del Joan, la llei del silenci a la família de la Rebecca—, per fer avançar i construir un relat que va creixent pels costats, en totes direccions, amb empelts fantàstics i fantasiosos. A tots ells els assalten els seus bruels particulars: contradiccions, pors o fiblons de mala consciència. Com diu el Juan Pablo, més que records, el que tenim és una opinió dels nostres records, i aquesta opinió ho emboira tot. I si la forma fluctuant de la narració posa de manifest el seu caràcter construït —no només ens expliquen un conte, sinó que també ens mostren la manera com es teixeix el relat—, l'ús de maquetes i gravacions incideix encara més en l'artifici i en la imaginació que s'ensenyoreix del passat i d'una memòria mal transmesa. En aquest sentit, destaquen la conversa ficcionada entre dues noies als anys quaranta —una filmació amb primeríssims primers plans i un modest però molt virtuós joc de llums aconsegueixen la calidesa d'una escena íntima vora la llar de foc— i el monòleg a càmera de la Iona, que, en una superba interpretació, ens parla d'una forma de vida que assaja però que encara no s'ha atrevit a abraçar del tot —el mite de Walden, que era cabdal en Granotes, torna a treure al cap aquí—. Cal esmentar també els suggeridors paisatges en miniatura, amplificats en pantalla: la caseta isolada amb una lluna de fons, com en un conte infantil; les ditades sobre el fang, el negre que cobreix la terra cremada, les gotes vermelles com la sang...
La Llarga ens ofereix teatre de text de creació pròpia, virtuosament acompanyat o contrastat, subratllat o contradit per un relat paral·lel fet d'objectes manipulats in situ i a petita escala. La proposta s'apuntala en el gest honest i en les paraules —el fang de la imaginació—, que brillen especialment i es tematitzen quan els joves s'aventuren en una enumeració caòtica de realitats i mots autòctons que corren el risc d'enfonsar-se del tot en els aiguamolls de la desmemòria.
Article publicat a Núvol el 18 de novembre de 2019
