Seguint el fil luctuós que la Beckett proposa pel seu 30è aniversari, arriba un espectacle de la jove companyia empordanesa La Llarga, estrenat en la passada edició del Grec i avalat pel Premi Adrià Gual. Oriol Morales i Pujolar va escriure una peça el 2015 que furga en les cròniques de successos del passat i en la memòria col·lectiva dels empordanesos. Es tracta d’una història d’aquelles que hom no sap del cert quina dosi té de llegenda. L’autor i director afirma, a través de dos dels seus quatre intèrprets, haver-la recuperat malgrat el silenci autoimposat d’aquells que podrien aportar llum. L’anècdota parla d’un crim ocult sota un inexplicable incendi, mentre es capbussa en les misèries d’una societat rústica i tancada que, amarada de pors, oculta la seva lletjor sota la catifa d’una aparent tranquil·litat, en una època d’espesses malfiances i dur control social.
Però el més interessant d’aquest projecte no és el què sinó el com. Els intèrprets parteixen de les pròpies vivències reculant cap a la seva infantesa per entrar en el territori misteriós i solemne de les pors més atàviques mentre ens “narren” la llegenda de forma força neutra. L’escenari -un espai net, llis i polit d’Ona Grau- esdevé una amplia maqueta on té lloc el joc teatral amb el que confegiran la història explicada en tercera persona. Són, més que actors, actuants que, ajudats per projeccions audiovisuals, es serviran de vivències pròpies per construir un passat enfosquit pel pas del temps i els molts interrogants que des de l’escenari se’ns obren. L’acció dels actuants es centra en produir escenes d’especial qualitat plàstica, que -projectades a la pantalla- desenvolupen el nus dramàtic principal. El localisme és per a La Llarga un postulat irrenunciable; però des d’aquest localisme, Bruels es perfila com un camí a seguir per a la necessària recuperació de la memòria històrica. Si més no, d’aquella part de la Història que és, aquí i ara, una gran ferida oberta i infectada: la Guerra Civil i la immediata Postguerra. Aquests bruels (o brams) -siguin produïts pels mítics bous o pels esplugabous dels Aiguamolls- ens interpel·len i evoquen el fangar on, en part, construïm el nostre present.
