Bruels

Teatre

informació obra


Direcció:
Oriol Morales i Pujolar
Intèrprets:
Rebecca Alabert, Joan Marmaneu, Juan Pablo Mazorra, Iona Balcells, Marià Llop
Escenografia:
Ona Grau
Il·luminació:
Ona Grau
Vestuari:
Ona Grau
Vídeo:
Aleix Plana
Producció:
Aina Gomis
Sinopsi:

Hi ha una llegenda a l'Empordà amb molts anys d'història que explica què li va passar a un home que, per no haver de repartir la collita amb els seus veïns en un any de fam, va carregar el carro amb el seu gra per anar-se'n a un altre poble. Però en passar pels aiguamolls de la zona, carro, bous i càrrega van quedar atrapats al fang fins a enfonsar-se i desaparèixer entre els brams estremidors de les bèsties. La companyia La Llarga no us explicarà la història, però sí que us parlarà dels bruels que proferien aquells animals i de la seva similitud amb el cant nocturn del bitò, un ocell que nia als aiguamolls i que, tot i ser de grans dimensions, gairebé no es deixa veure. Com els bous de la llegenda, el mascle del bitó profereix uns bruels igualment esgarrifosos en arribar l'època del zel. Dels bruels, però dels que cadascun de nosaltres sentim a les nits i ens fan regirar al llit, ens parla aquest muntatge, i també de les paraules que no hem dit i de les que oblidem, de germans que pateixen per un pare amb demència prematura, d'homes morts i de gent que es passeja per la Lluna, de dones que ho saben tot i no diuen res... Tot, utilitzant recursos tecnològics que, en un món en què la tecnologia és omnipresent, volen esdevenir la base d'un llenguatge comú.

És la proposta d'una companyia que, des que el 2016 es va instal·lar a Catalunya, ha anat incorporant nous integrants (entre els quals Oriol Morales i Pujolar), però també nous llenguatges escènics que van del bufó al contacontes passant pel radioteatre. És així que han produït espectacles com Dalí ha mort o Llançament, entre d'altres. El passat 2018 van obtenir el premi Adrià Gual, amb el qual l'Institut del Teatre impulsa projectes d'escenificació que combinin qualitat, professionalitat i creativitat. A més d'una dotació econòmica, el premi inclou la possibilitat que l'espectacle guanyador es posi en escena com a part de la programació del Grec Festival de Barcelona.


Crítica: Bruels

27/07/2019

Un quadre tant net com terribles són les seves ombres

per Jordi Bordes

La Llarga va convèncer el jurat del Premia Adrià gual amb una proposta, aparentment senzilla. Una mena de llegenda explicada a quatre veus, en què puntualment poden entrar capítols biogràfics (o una nova ficció descrita en primera persona del singular). La violència té un element de bellesa terrible. I un assassinat en porta a un altre per anar encobrint la veritat. Com si fos fang. L'Empordà, recorden els dos actors que diuen tenir-hi casa, té un paisatge preciós en amenaça constant. Sigui per la tramontana, sigui per la seva orografia. Sigui perquè tot plegat afecta la psicologia dels seus habitants, més aviat tancats a casa seva, als seus pobles,tot i ser un lloc de pas des de fa segles.

En el bosc hi apareix el llop. Shakespeare reivindicava la Natura com l'espai de llibertat, de poder-se desentendre de les normes jeràrquiques. Un ciutadà, sol al bosc, haurà de combatre contra els fantasmes. Perquè li costarà conviure amb la seva soledat. I no desconfiar el que creua el seu paratge, el saludi o no. Oriol morales manté una narració fragmentada amb puntuals ajudes molt sugestives audiovisuals. Com a Granotes. Thoreau segueix planant sobre el seu univers, amb un aire més aviat fantàstic, de cérvols i daines que podrien rebre un tret o ser atropellats. O que s'endinsen en el somni del que té remordiments de consciència per a torturar-lo. La reflexió humanñistica pasa per la pell i no tant per la filosofia del discurs com a Saunterer, en què va entrar-hi la provocació i el joc.

La Llarga convida a entrar a l'habitació prohibida d'amagat. Rascar ingènuament en allò que provoca desconcert i , tot seguit, negar haver-se aicecat la crosta de la ferida. És un viatge molt honest, net, pulcre. Que deixa l'enigma plantejat perquè sigui l'espectador el que el resolgui, el que el domini o es deixi atemorir per ell. tothom té a casa, a la família, històries mal explicades, migamagades que provoquen una vergonya i que, per aquest motiu, els néts volen desenterrar-les. Ja és això. Són els avis els que van patir o sobreviure la Guerra Civil Els pares no en van dir res. Els néts, son els que graten  i constaten si la ferida, 70 anys despres, encara sagna sense remei.