Bye bye, Confetti

informació obra



Companyia:
MONS Dansa
Sinopsi:

Tres pallassos ploren la mort del seu líder, Confetti: l’absència del pare espiritual que els guiava és notòria; el buit que ha deixat sembla absolut; la manca de lideratge els desconforta, els aclapara, els mortifica: la desolació! Un cop superat el dol, arrenquen els tràfecs per cercar un nou guia.

Un espectacle de pallassos extravagants i autèntics, en què les mitges tintes no tenen cabuda. Humor i amor, a parts iguals. Però, sobretot, sorpresa i estupefacció, en un espai on públic i actors respiren les mateixes emocions.

Crítica: Bye bye, Confetti

10/04/2019

El circ ha mort, visca el circ!

per Josep Maria Viaplana

Vist el divendres, 5 d'abril de 2019, a la Mostra d'Igualada

Després d'una llarga i fecunda carrera en obres de teatre, bàsicament per a públic infantil, La Baldufa ha optat per a fer un sentit homenatge al circ de pista, més ben dit, als pallassos del circ, els de tota la vida. De la mà de Jokin Oregi, ànima de la companyia basca Marie de Jongh, especialitzada en (meravellosos) espectacles sense paraules com 'Estimada filla', 'Kibubu' o 'Amour', l'Enric Blasi, l'Emiliano Pardo i en Carles Pijuan han pujat un graó en el tipus de treball que realitzen, i creen una peça de teatre purament físic, sense apenes molts, però que s'explica molt bé.

Partint del dol que els tres personatges, tres pallassos de pista als quals se'ls 'ha mort' el Carablanca i líder, en Confetti, expressen el seu dolors, i comencen a buscar un nou 'fermà gran' entre ells mateixos, a través de divertits concursos, on també hi haurà implicat algun espectador/a. I és que és un espectacle d'alta participació, on l'espai escènic és el d'una carpa de circ (petita, això sí, per a uns 150-200 espectadors) que munten i desmunten allà on van.

Farcit de gags que representen el millor del circ clàssic, s'inventen números nous, ploren i riuen, fan riure i plorar amb les sevese sortides, i sobretot creen en escena un llenguatge universal. Però com que són la Baldufa, i en Carles Pijuan és qui és, no s'han pogut estar de crear un moment on el dibuix il·lustratiu explica també històries, a través d'una pissarra que resulta ser la mateixa pista, que bona part del públic s'encarregarà de fregar després perquè quedi neta.

Una obra recomanable per a tots els públics, petits i adults, probablement també indicada a partir dels 5 anys, amb un ritme endimoniat que, si en algun moment decau (una mica, no patiu) és cap al final, quan la necessitat poètica de retre culte al final, ens fa veure la part més sensible dels personatges, que tanmateix no emocionen tant com quan es transformen en infants (què són, si no, els pallassos?) i fan les mil i una.

Molt recomanable per a una sata tarda-nit d'entreteniment i diversió a la manera clàssica, però amb aportacions clares del més actual teatre sense text (o gairebé, com les paraules 'xapó' o 'fora' prsenets en molts moments).