Tres pallassos ploren la mort del seu líder, Confetti: l’absència del pare espiritual que els guiava és notòria; el buit que ha deixat sembla absolut; la manca de lideratge els desconforta, els aclapara, els mortifica: la desolació! Un cop superat el dol, arrenquen els tràfecs per cercar un nou guia.
Un espectacle de pallassos extravagants i autèntics, en què les mitges tintes no tenen cabuda. Humor i amor, a parts iguals. Però, sobretot, sorpresa i estupefacció, en un espai on públic i actors respiren les mateixes emocions.
Finalista a espectacle familiar. Premis de la Crítica 2019
La Baldufa s’ha passat a la pista de circ. El seu repte és l’eclecticisme. Ara són una troupe de pallassos que ploren la mort del seu Carablanca. Una trama que evoca al one-man-show de Danny Ronaldo en què es planyia per la mort de tota la seva companyia, mentre anava imitant-los des de la tragèdia a l'humor més negra i la plasticitat més complerta Fidelis fortibus (Grec 2017). De fet, és habitual que els pallassos (la diversió per antonomàsia) juguin amb el seu antagònic (la mort o la por a la mort). Des de Cirque du Soleil (Corteo) a Tortell Poltrona (Grimègies), per citar alguns exemples.
En la peça de La Baldufa, la decisió de qui ha de substituir el que els clavava plantofades i els feia la vida impossible esclata en una còmica peça que tindrà molta vida en festes majors, perquè és totalment autosuficient (amb grades incloses).Amb una votació pel mig, moltes patacades i un grapat de gags explossius, però sense ni una entrada clàssica de circ.
Després de treballs minuciosos com el treball d’ombres d’El príncep feliç o l'adaptació de Pinnocchio s’han decantat per una peça de traç gros que ha d’ensenyar les tres personalitats dels protagonistes sense vergonya. Els bolos els acabaran de donar la confiança per fer aquesta pallassada. Plis-Plaaaf.