Caïm i Abel

informació obra



Direcció:
Marc Artigau
Intèrprets:
Jordi Figueras, Berta Giraut, Clara de Ramon, Marc Rodríguez, Sergi Torrecilla, Lluís Villanueva
Escenografia:
estudiants Elisava, Sebastià Brosa, Josep Iglesias
Vestuari:
Isabel Velasco
Vídeo:
Francesc Isern
Il·luminació:
David Bofarull
So:
Joan Solé
Producció:
La Perla 29, Institut del Teatre, Grec 2016 Festival de Barcelona
Sinopsi:

Caïm i Abel no és la història de dos germans. No hi ha bons i dolents. És la història de dues famílies. Una viu en un costat de la tanca -tan semblant a la nostra- i l'altra viu quilòmetres enllà, no sabem on. Caïm i Abel parla de supervivents.  Dues generacions, dues maneres d'entendre la realitat.

En pocs anys, dels vuitanta fins avui, el món s'ha precipitat cap a una vida global, el capitalisme ens ha inserit un grapat de necessitats que no existeixen i nosaltres carregats a l'esquena de la millor Europa (o del millor occident) hem decidit què és el que està bé i què no per a la resta del món. Més enllà de la tanca no sabem què, potser no ens fa por, però preferim ignorar-ho, en aquest costat de la tanca el món no és tal i com l'hem imaginat.

Premi de la Crítica 2016 categoria actor de repartiment (Lluís Villanueva).

Crítica: Caïm i Abel

13/07/2016

A banda i banda

per Núria Sàbat

Al llarg de la història, el mar ha estat un nexe de comunicació entre pobles i cultures, ha permès comerciar, adquirir nous coneixements... però també una frontera que separa, aïlla i margina. El Mediterrani n’és un bon exemple. A banda i banda de les seves costes no hi ha només dos continents amb entitat pròpia, sinó també dos mons allunyats per profundes i injustes situacions econòmiques i socials. Condicions que, lluny de ser resoltes, cada cop són més greus i evidents. I la literatura, el cinema, el teatre i l’art en general se’n fan un ressò necessari.

A casa nostra, Caïm i Abel n’és una de les darreres mostres. La componen dues històries, aparentment independents però que acaben coincidint, situades en espais diferents: al litoral europeu, el petit poble rural on viu la família d’en Caïm (sensacional Marc Rodríguez), una platja fronterera on els guardes controlen l’arribada d’immigrants i a la qual una nit desembarquen l’Abel i la Lilith (efectius Sergi Torrecillas i Clara de Ramon) i un decrèpit karaoke barceloní; a l’altre, el poblet d’on és originària la família de l’Abel.

Marc Artigau, que amb aquesta obra s’estrena com a director de “gran format”, és molt sincer quan ens mostra una part de l’obrador i explica la seva relació amb els personatges i les situacions plantejades a l’obra. I és necessari que ho sigui, perquè aquesta relació es palesa al text i es fa perceptible per als espectadors. D’una banda, Artigau hi aboca fets i records viscuts –vinculats amb la infantesa d’en Caïm i tot el que l’envolta– que configuren una realitat propera i coneguda en què el jove dramaturg s’hi mou tan còmodament com els personatges: el pare (brillant Lluís Villanueva), la mare (Berta Giraut), la seva germana Marga i l’aprenent de poeta que li tira la canya, en Jaume “el Cuca” (Jordi Figueres)... De l’altra, planteja una situació malauradament prou coneguda i actual, però que ell, com la majoria de nosaltres, només ha sentit a les notícies o llegit als diaris. I aquesta “distància”, malgrat la coherència del relat, el bon treball dels sis intèrprets que es desdoblen en una desena de personatges i l’encert d’una escenografia que li juga a favor, contrasta amb la calidesa i l’empatia que flueixen dels personatges que li són més propers.

Revestida d’un lleuger aire d’epopeia i d’una càlida brisa domèstica, Caïm i Abel reflexiona sobre els efectes de la globalització i la llunyania esfereïdora que separa els anomenats primer i tercer món, a través de les vivències feridores, però a voltes felices de dues famílies que lluiten per un mateix objectiu –el futur– des d’uns paràmetres socials i unes eines materials absolutament diferents.

I si bé podem trobar un lligam entre aquesta obra i l’aclamat Incendis, és aconsellable separar les dues històries i endinsar-nos en aquest muntatge disposats a trobar-li alguna fissura per considerar al final que Caïm i Abel és una proposta prou afortunada, absolutament honesta i del tot actual.