Caïm i Abel

informació obra



Direcció:
Marc Artigau
Intèrprets:
Jordi Figueras, Berta Giraut, Clara de Ramon, Marc Rodríguez, Sergi Torrecilla, Lluís Villanueva
Escenografia:
estudiants Elisava, Sebastià Brosa, Josep Iglesias
Vestuari:
Isabel Velasco
Vídeo:
Francesc Isern
Il·luminació:
David Bofarull
So:
Joan Solé
Producció:
La Perla 29, Institut del Teatre, Grec 2016 Festival de Barcelona
Sinopsi:

Caïm i Abel no és la història de dos germans. No hi ha bons i dolents. És la història de dues famílies. Una viu en un costat de la tanca -tan semblant a la nostra- i l'altra viu quilòmetres enllà, no sabem on. Caïm i Abel parla de supervivents.  Dues generacions, dues maneres d'entendre la realitat.

En pocs anys, dels vuitanta fins avui, el món s'ha precipitat cap a una vida global, el capitalisme ens ha inserit un grapat de necessitats que no existeixen i nosaltres carregats a l'esquena de la millor Europa (o del millor occident) hem decidit què és el que està bé i què no per a la resta del món. Més enllà de la tanca no sabem què, potser no ens fa por, però preferim ignorar-ho, en aquest costat de la tanca el món no és tal i com l'hem imaginat.

Premi de la Crítica 2016 categoria actor de repartiment (Lluís Villanueva).

Crítica: Caïm i Abel

18/07/2016

'Allò que ha passat tornarà a passar, allò que s'ha fet, tornarà a fer-se...' I si intentem que no?

per Teresa Bruna

He sortit del teatre tan impressionada que, abans de començar, he volgut repassar l'historial d'en Marc Artigau (autor, director, dramaturg, escriptor, poeta) fins arribar a aquest magnífic tros de història que és Caïm i Abel. He trobat més premis que obres! Ha intervingut com a dramaturg a peces ja existents com El Petit Príncep, Molt de soroll per no res, L'orfe del clan dels Zhao...  

Bé, centrem-nos amb Caïm i Abel, la primera obra pròpia que, a la vegada, dirigeix. Ha tardat dos anys en escriure-la, "m'he buidat!", va dir. A nivell personal, després de les diverses insinuacions que havia sentit sobre una possible comparació amb Incendis, ara diré una irreverència: quan va acabar la primera part, la meva eufòria era tal que vaig pensar que la seva literatura era molt superior a la de Mouawad. Per evitar que algú em condemni per sempre, matisaré. 

Mouawad explica a la seva trilogia un viatge als seus orígens que desconeixia perquè de petit, va marxar fugint de la guerra. I denuncia de manera brillant, colpidora i tocant molt la fibra els horrors de la Guerra. Caïm i Abel seria una història del mateix gènere però en clau catalana, amb referents nostres i amb un sentit de l'humor impagable que no te l'imagines en una narració com aquesta. Humor normal i negre, sempre finíssim, meravellós. També hi ha la declaració d'amor més bonica que he sentit mai (si, no se m'ha declarat gaire gent, però he anat força al teatre...)  I la música! Hi ha un tema de Raphael, un de Jimmy Fontana...  Tot el plantejament és rotundament original i la interpretació -tots fan varis papers- impecable.

Artigau, sent ateu -ens ho va dir a la presentació- s'inspira en el llibre Eclesiastès, del que extrau frases que es van repetint a l'espectacle: Una generació se'n va, una altra ve, però la terra es manté sempre. El sol surt, el sol es pon, anhelant d'arribar al lloc d'on tornarà a sortir. Allò que ha passat tornarà a passar, allò que s'ha fet, tornarà a fer-se... El nucli de la història és la repetició. De quina manera la raça humana tornem i tornem a cometre els mateixos errors.

Per explicar-la, se centra en dues etapes: l'any 1992 i l'actualitat. Primer al món rural i després a la ciutat. Caïm i Abel  travessa aquests dos mons parlant de la misèria, la solitud, l'abús a les dones, la gana, el dret legítim de buscar-se la vida a altres mons perquè el teu, sense que en tinguis cap culpa, no et dona res o et maltracta. Parla dels mafiosos, que seguen vides després de cobrar un munt de diners per ajudar-los a fugir... I dels horrors de la Guerra, és clar. I del perill que significa aconseguir una arma fàcilment i en temps de pau, i de la poca importància que encara tenen segons quins morts per als poderosos. També parla de l'amor, de la família, de la sensibilitat. I ho fa amb eines del nostre món, amb el facebook, les xarxes socials, el karaoke...

Un relat intens que t'atrapa paraula per paraula a la primera part, de viatge cap a una segona que tanca la història 25 anys més tard, pels camins de l' Eclesiastès. Que ens posa el mirall al davant perquè observem els nostres errors. I que, com que ens va assegurar que era ateu, penso que l'Artigau no ens està dient que no hi ha res a fer. El mon es repeteix perquè l'home, el de casa, el del carrer, l'anònim, nosaltres, encara no en som protagonistes. Pensem-hi. O continuarem repetint pels segles dels segles... si no ens eliminen abans.