‘Caïm i Abel’ transcendeix el mite
bíblic per explicar una gran història contemporània de tots els temps sobre la
família, la lluita, el dolor i el destí. El drama dels refugiats –tan vigent i
mediatitzat a dia d’avui– és la trama de fons, però l’espectacle abraça tot un
conjunt d’històries de vida que disseccionen l’existència en el sentit més
ampli.
Són les històries de dues famílies, de
dues generacions, a banda i banda de la frontera i amb realitats molt
diferents, però amb nexes que permeten contraposar-les fins que,
inevitablement, topin i passi el que hagi de passar. I fins aquí.
Propera, real i intensa, navega amb
exactitud per la fina línia de la tensió i la distensió, el transcendental i la
quotidianitat, la tragèdia i l‘humor negre transportant l’espectador per un
viatge d’emocions durant les tres hores (més un quart d’hora d’entreacte) de
funció. Els contrasts són tan brutals com naturals i el públic els entoma
sobtadament amb un ritme que agilitza l’acció i manté l’atenció.
La brillant posada en escena ajuda a
aixecar un muntatge que, dramatúrgicament, ja és una joia. Conformen el
repartiment 6 actors que interpreten més de 10 personatges, desdoblant-se amb
claredat tot aportant valor afegit a l’obra. L’escenografia (en una Biblioteca
de Catalunya lleugerament “ensorrada” de nou) insinua amb pocs elements i una
passarel·la a diferents nivells la casa, el poble, la frontera i el mar, que es
dibuixa en un polivalent fons d’escenari. Les projeccions i l’admirable treball
de llum, so i efectes (una inquietant boira) acaben de construir un imaginari
que demostra la valentia i atreviment de la companyia per explorar espais i
formats.
A ‘Caïm i Abel’ hi ha camp per a
l’èpica, la intriga, la violència, l’amor, la poesia, la música, l’acudit, la
reflexió i l’impacte visual i verbal que continua interpel·lant dies després.
Per la seva temàtica i manera de tractar-la té allò tan meravellós que inunda
les obres universals, aquelles que poden anar on vulguin quan vulguin, que
arribaran en plena forma a l’espectador i li donaran claus per pair moltes de
les coses que li passen, tant personalment com al seu entorn o al seu temps.
S’ha dit que el muntatge recorda
‘Incendis’ de Wajdi Mouawad, també duta a escena per La Perla 29. És cert. Aquí,
però, no l’escriu un autor canadenc d’origen libanès nascut el 1968, sinó Marc
Artigau i Queralt, un jove autor i director nascut el 1984 a Barcelona que
demostra estar més que preparat per explicar el món que ens ha tocat viure.
Celebrem tenir-lo a prop.
