Canto jo i la muntanya balla

informació obra



Direcció:
Guillem Albà, Joan Arqué
Dramatúrgia:
Clàudia Cedó
Intèrprets:
Ireneu Tranis, Anna Sahun, Diego Lorca, Laura Aubert, Caterina Tugores, Amaia Miranda
Il·luminació:
Sylvia Kuchinow
Escenografia:
Alfred Casas, Laura Clos (Closca)
Vestuari:
Nidia Tusal
So:
Joan Gorro
Composició musical:
Judit Neddermann
Autor:
Irene Solà
Sinopsi:

A Canto jo i la muntanya balla prenen la paraula dones i homes, fantasmes i dones d’aigua, núvols i bolets, gossos i cabirols que habiten entre Camprodon i Prats de Molló. Una zona d’alta muntanya i fronterera que, més enllà de la llegenda, guarda la memòria de segles de lluita per la supervivència, de persecucions guiades per la ignorància i el fanatisme, de guerres fratricides, però que encarna també una bellesa a la qual no li calen gaires adjectius. Un terreny fèrtil per deixar anar la imaginació i el pensament, les ganes de parlar i d’explicar històries. Un lloc, potser, per començar de nou; un lloc per a una certa redempció.

Crítica: Canto jo i la muntanya balla

23/02/2021

El poder mític d'un llamp

per Ramon Oliver


La pedra gòtica de la magnífica sala convertida  en la llar de  La Perla 29 porta tants anys coberta de sorra i terra escènica  , que aquest espai teatralitzat  ha agafat amb el temps una mena d’identitat amb inconfusible pàtina pròpia. Aquesta terra i aquesta sorra, han acabat configurant una mena de fil comú capaç d’interconnectar entre ells espais aparentment ben distants, però pels quals hi acabes reconeixent empremtes que presenten trets comuns. I qui pot negar que és la petjada creativa de La Perla 29, la que potència de forma patent i latent aquesta mena de connexions? És així com seguint-li les passes a una noia grega decidida a donar-li sepultura al seu germà  i travessant el territori Mouawad, et pots acabar ficant a un pub irlandès en el qual tothom explica històries de vius i de morts , mentre una periodista li dona veu a les dones que van sobreviure a la Gran Guerra Pàtria... tot just abans que el camps de batalla de la Gran Mare Rússia adoptin la forma d’alts pics del Pirineu per obra i gràcia d’un fenomen literari signat per Irene Solà al qual ara Clàudia Cedó, Joan Arqué i Guillem Albà li han donat forma escènica.

A la llar bibliotecària de La Perla 29 , s’ha reivindicat des de sempre –  tal i com ho feia ja el mateix Oriol Broggi als seus muntatges anteriors a la fundació de la companyia - el paper fonamental que la narració té a l’hora de configurar imaginaris col·lectius i construir mites reveladors , sovint  compartits per cultures que en teoria ,no necessàriament  comparteixen cap mena d’ancestre.  En la narració hi trobem aixopluc, perquè la narració intenta donar-li una expressió coherent fins i tot a allò que ens fa sentir massa a prop de l’abisme, massa vulnerables davant l’inexplicable . I el desig i la necessitat de narrar, tenen el caràcter universal que tant sovint han volgut remarcar els espectacles de La Perla 29 , associant paraules, imatges i sonoritats que semblaven inasociables fins que la narrativa ens ha fet reconèixer el seu fil comú.

 Tot això em va venir al cap mentre Solà i els seus còmplices em convidaven  a endinsar-me per una narració escenificada  ( jo encara no m’he endinsat per les pàgines del llibre que li dona origen) que s’adiu d’allò més a aquest espai , perquè precisament encaixa per complert amb el seu ADN creatiu. Solà li atorga a Camprodon i a les muntanyes i els boscos que l’envolten  aquella entitat gairebé màgica capaç de desvetllar de quina forma la realitat i allò que tendim a definir com a irreal, formen part d’un mateix magma. I fa que a l’hora de prendre la paraula, tot i tothom tingui dret al seu torn : els vius, els morts, els humans, els animals, els essers mitològics, la matèria mineral que agafa proporcions de muntanya... o els mateixos núvols que sobrevolen els pics més alts. I que de tant en tant deixen anar llamps capaços de fulminar camperols amb ànima de poetes, com ara el llamp que gairebé obra el relat. Aquest llamp, potser no sigui tan espectacular com els que llançava Zeus. Però a la seva més modesta i rural  manera, també sap com donar origen  a un relat en el qual el llamp pren dimensions un xic mitològique  . D’altra banda,   Camprodon, acaba així entrant en aquell territori literari en el qual els paisatges i les poblacions reals o aquelles que han adoptat un nom imaginari agafen la mateixa densitat. Una geografia també ben universal en la qual hi tenen cabuda , per posar un parell d’exemples paradigmàtics, des de la colombiana Macondo, fins aquella  gal·lesa població pesquera  de Llaregugub en què Dylan Thomas situa la seva magistral obra radiofònica “Under Milk Wood”. Tornant a allò de les associacions: de cop, i el meu cap va fer una imprevista escapada des dels Pirineus,  fins a aquell bosc lacti nocturn habitat pels membres d’una  comunitat que, quan arriba la son, fan també que els vius i els morts tornin a trobar-se en un present mig oníric marcat pels records del passat.

Al muntatge d’Arqué i Albà , les paraules sortides  de tan amplia diversitat de personatges, conviuen amb la música de Judit Nedderman que surt de la guitarra d’Amaia Miranda, acompanyada sovint per l’orquestreta que posa a prova les habilitats instrumentals de tots els integrants de la companyia. I les bruixes , els ex convictes innocents carregats de culpabilitat o les exorcistes d’estar per casa, conviuen amb la gosseta i el cabirol que es presenten en forma de precioses titelles ben articulades capaces de robar-li l’escena com si res a qualsevol membre humà del repartiment. Unes titelles que , d’altra banda,  semblen filles naturals d’aquelles fantàstiques criatures animals que la sud-africana companyia Handspring Puppet Company ( habitual col·laboradora de William Kentridge) va crear per a l’admirable  muntatge de “War  Horse” estrenat al National de Londres .

La música, la paraula, els sons, els petits trucs capaços de crear efectes màgics i fer desaparèixer màgiques teles sota les pedres , el bon treball conjunt de la companyia  (que , això sí, de tant en tant deixa veure puntuals desnivells) , els arbres que creixen per les parets en posició horitzontal, els clarobscurs de la ben mesurada il·luminació...Tot plegat, configura una atmosfera que resulta ben adient, quan es tracta de transmetre també la poètica d’aquesta confluència de relats que prenen la forma d’una narració amb quelcom de cercle vital sempre en perpetu moviment. I alhora, aquesta atmosfera es queda una mica curta, quan es tracta de visualitzar l’element tel·lúric que es mou per aquestes muntanyes; quan es tracte de mostrar-ne els seus racons més foscos, els seus perills més inquietants, els seus elements naturals més brutals . La calculada bellesa de l’espectacle, respon molt eficaçment a l’intent de donar-li forma dramatúrgica a allò que, sobre el paper, els lectors i les lectores trobaven difícilment transportable a l’àmbit escènic. Però mentre la imatge de conjunt sap crear aquesta idea de confluència  implícita en la narració, no tots els episodis ni tots els personatges aconsegueixen presentar-se amb la mateixa entitat quan es van presentant d’un en un. Entre aquests boscos i aquestes muntanyes, hi trobes a faltar el punt de sacsejada que hauries de sentir quan sonen  aquelles  trompetes de la mort  que fan que  el nom d’un bolet , prengui una amenaçant  dimensió metafòrica . La passejada per aquests boscos, resulta així doncs, potser massa plàcida. Tot i que estigui alhora farcida de ben grats moments