Canto jo i la muntanya balla

Teatre

informació obra


Direcció:
Guillem Albà, Joan Arqué
Dramatúrgia:
Clàudia Cedó
Intèrprets:
Ireneu Tranis, Anna Sahun, Diego Lorca, Laura Aubert, Caterina Tugores, Amaia Miranda
Il·luminació:
Sylvia Kuchinow
Escenografia:
Alfred Casas, Laura Clos (Closca)
Vestuari:
Nidia Tusal
So:
Joan Gorro
Composició musical:
Judit Neddermann
Autoria:
Irene Solà
Sinopsi:

A Canto jo i la muntanya balla prenen la paraula dones i homes, fantasmes i dones d’aigua, núvols i bolets, gossos i cabirols que habiten entre Camprodon i Prats de Molló. Una zona d’alta muntanya i fronterera que, més enllà de la llegenda, guarda la memòria de segles de lluita per la supervivència, de persecucions guiades per la ignorància i el fanatisme, de guerres fratricides, però que encarna també una bellesa a la qual no li calen gaires adjectius. Un terreny fèrtil per deixar anar la imaginació i el pensament, les ganes de parlar i d’explicar històries. Un lloc, potser, per començar de nou; un lloc per a una certa redempció.

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: Canto jo i la muntanya balla

19/02/2021

Cita amb el cercle de la vida

per Pep Vila

Deixeu.vos emportar, oblideu.vos de tot durant una (bona) estona i entreu al mon imaginari (o no tant) d'Irene Solà. Pocs indrets com la Biblioteca de Catalunya per escenificar aquest repte de traslladar la novel.la a l'escena; en concret, l'espai físic d'una zona indefinida d'alta muntanya entre Camprodón i Prats de Molló. I, com en un pessebre, els personatges que per allà circulen (els pagesos, els vius, els morts), els animals (la fantàstica gossa qui sembla sortida de "Terminator"), els núvols, la pluja...això sí barrejada amb l'emblemàtica sorra de la Biblioteca.

L'obra també convida a entrar i descobrir què passà lluny del soroll de la ciutat (els "de la capital" que aterren en un poble, com si fossin els turistes que anaven amunt i avall de la Rambla). A més, els efectes i els instruments musicals acompanyen aquest món màgic i minimalista: la música que ha composat Judit Nedermann i que interpreta fantàsticament bé a la guitarra Amaia miranda, el violí de Laura Aubert...i el ritme, que gairebé no decau i que acompanya a la posada en escena. Es tan fidel a la novel.la d'Irene Solà, tant, que hi ha moments que sembla que l'estiguin llegint.

Magnífica en tots els sentits, si entrem en el joc, viurem un món poètic però també dur, molt dur, el de la muntanya que tan han idealitzat els de la capital. Un món que és un bon tros del cicle de la vida, amb un molt bon i polivalent repartiment on destaca per sobre de tots Diego Lorca. "Canto jo i la muntanya balla" està feta per ser degustada. I és exquisida.