Al Teatre Biblioteca de Catalunya es pot veure l'adaptació escènica de Canto jo i la muntanya balla d'Irene Solà, un muntatge que va ser tot un èxit de públic i crítica ‒va obtenir tres premis Max i vuit premis Butaca‒ i que torna amb la promesa d'omplir cada nit la nau gòtica de la biblioteca. La dramatúrgia de Clàudia Cedó esdevé la partitura perfecta perquè Guillem Albà i Joan Arqué, directors de l'espectacle, puguin orquestrar una posada en escena artesanal i plena de màgia.
L'escenografia d'Alfred Casas i Laura Clos “Closca” està feta de terra i de fusta. Tres taules i quatre bancs són els mòduls amb què jugaran per suggerir el pendent de la muntanya o vertebrar una passarel·la movedissa. Sota l'ombra dels arbres empeltats als murs de pedra, irrompen els actors, cor de núvols ‒amb cubells d'aigua‒ que fan ploure i pedregar amb aquella alegria. Ens arriba l'olor de la terra mullada, i s'enfila, com un sortilegi, el riure catàrtic de les bruixes intrigants i trapelles que han ordit la tempesta.
Abrigats amb un vestuari rústic ‒fantàstic disseny de Nídia Tusal‒ que els dona un aire intemporal, els intèrprets assumiran personatges d'estatut divers. I és que la narració dels fets de la trama humana, travessada per dues detonacions, compta amb una polifonia de veus que implica tots els elements ‒animals, minerals, vius i morts‒ de la muntanya.
Una intensa Mia Esteve lidera el cor dels núvols i el de les bruixes. Després, en el paper ‒homònim, sí‒ de Mia, entusiasma amb el relat d'infantesa i expressa amb vehemència “la crueltat de ser una dona”; de vegades es mostra “enfadada com una muntanya”, però sap esdevenir, quan cal, bàlsam i recer. Laura Aubert ens captiva, de primer, amb el to extasiat amb què, com a núvol carregat d'aigua, anuncia el seu espetec; i excel·leix després com a Sió, una dona “seca com una feixa erma”, nerviüda com una arrel i enrabiada perquè li han fet voler una vida “esquifida com una pedreta bonica”. Interpreta també la Neus, que, procedent d'una família de rabdomàntics buscadors d'aigua, és capaç de veure ‒no amb els ulls sinó “amb el fetge i la pleura i el cor i la fel”‒ un munt de coses dolentes que corren pel món i “fan podrimener”. L'actriu entoma els papers més dramàtics amb un gest adust i un to obsessiu d'allò més escaients, i tindrà ocasió de canalitzar la seva imbatible vis còmica a través de la breu i inesperada composició d'un personatge forà.
Ireneu Tranis transita amb eficàcia i lluïment per diferents personatges. Com a Agustí, l'agutzil, parla des d'un passat totalitzador que a estones conjuga en futur, com una manera de jugar amb la configuració del relat o de tematitzar el fet de narrar; també interpreta un avi taciturn, un jove convalescent i el malaguanyat Hilari. Diego Lorca assumeix amb contundència la figura de Jaume, l'inquietant “fill dels gegants”, i brilla en la paròdia de l'excursionista pixapins, urbanita flipat que potineja el mite de Pirene per invocar la bellesa de les muntanyes.
Caterina Tugores destaca com la més natural, innocent i crèdula de les bruixes, i fa riure després com a jove aficionada a col·leccionar metralla de la Guerra Civil. On més ens impressiona, però, és en el rol de titellaire que posa veu a una gossa excitada i tafanera. Un altre dels titelles manipulats per l'actriu ‒i dissenyats per Alfred Casas‒ ens roba el cor: il·luminat dins un embolcall-placenta, un cabirol de fusta, graciosament articulat, parla amb la veu d'Aubert sobre el tràngol de néixer, la dificultat dels primers passos, els sons hostils i el “fred com un desemparament”.
Resulten d'allò més orgànics els moments musicals que clouen cadascun dels actes i que devem al talent de Judit Neddermann, responsable de la composició musical de l'espectacle. Una bella peça per a violins i percussió supleix el famós discurs de les trompetes de la mort, traslladades escènicament com a llumetes de sotabosc. En una de les escenes de més recolliment, la guitarrista Marina Tomàs assumeix el personatge d'una nena republicana morta i canta la versió musicada d'un poema ‒“Jo tinc una coloma que és alegre com el pa”‒ atribuït a Hilari, el seu germà d'ultratomba.
La dramatúrgia de Clàudia Cedó privilegia uns episodis en detriment dels altres i reordena ‒amb molt d'encert, val a dir‒ alguns fragments. El lirisme de la novel·la d'Irene Solà adquireix major sobrietat en escena, potser perquè l'emoció s'aconsegueix a través del gest, la dicció i un delicat teatre d'objectes que es banya en la fabulosa il·luminació de Sylvia Kuchinow. Som davant d'un muntatge multidisciplinari, artesanal i bell, on els bancs es transformen en arbres i la llum ataronjada dels focus apareix com una deixa dels focs follets. Les actrius i els actors ‒mèdiums, músics, titellaires‒ evolucionen enormement compenetrats i transmeten una felicitat inequívoca pel fet de ser allà i poder posar veu(s) a una muntanya literària.
Article publicat a Núvol el 14 de setembre de 2022
