Canto jo i la muntanya balla

informació obra



Direcció:
Guillem Albà, Joan Arqué
Dramatúrgia:
Clàudia Cedó
Intèrprets:
Ireneu Tranis, Anna Sahun, Diego Lorca, Laura Aubert, Caterina Tugores, Amaia Miranda
Il·luminació:
Sylvia Kuchinow
Escenografia:
Alfred Casas, Laura Clos (Closca)
Vestuari:
Nidia Tusal
So:
Joan Gorro
Composició musical:
Judit Neddermann
Autor:
Irene Solà
Sinopsi:

A Canto jo i la muntanya balla prenen la paraula dones i homes, fantasmes i dones d’aigua, núvols i bolets, gossos i cabirols que habiten entre Camprodon i Prats de Molló. Una zona d’alta muntanya i fronterera que, més enllà de la llegenda, guarda la memòria de segles de lluita per la supervivència, de persecucions guiades per la ignorància i el fanatisme, de guerres fratricides, però que encarna també una bellesa a la qual no li calen gaires adjectius. Un terreny fèrtil per deixar anar la imaginació i el pensament, les ganes de parlar i d’explicar històries. Un lloc, potser, per començar de nou; un lloc per a una certa redempció.

Crítica: Canto jo i la muntanya balla

25/02/2021

La natura: el ball de rams de la vida

per Andreu Sotorra

La base literària de «Canto jo i la muntanya balla» és una polifonia de veus. Moltes veus. I els espectadors han de saber que, si no es vol que un muntatge teatral duri una tarda sencera, a la dramaturga Clàudia Cedó no li toca altre remei sinó retallar, escollir i recosir. Qui en vulgui més que practiqui el vell i oblidat hàbit de la lectura.

Una feina artesanal, la de la dramaturga, a partir de la prèvia literària de l'escriptora Irene Solà (Malla, Osona, 1990), que ha de distingir entre la veu que tenen els bolets, el gos o el cabirol, de les veus humanes que potser també esdevenen, en el fons, part de la fauna i la flora convertides en humus del bosc.

Quan Oriol Broggi —ànima de La Perla 29— pensa, aprofitant el parèntesi sisplau per força de la crisi de coronavirus, a fer una adaptació teatral de la novel·la més llegida dels últims anys, s'imagina tota aquesta multitud de veus i també l'atmosfera que les envolta i segur que les veu incrustades en l'escenografia natural de la nau gòtica de la Biblioteca de Catalunya. Terra i fusta, base de la natura.

Però ara resulta que l'adaptació ha estat un èxit en tots els sentits i que el més probable és que un dia o altre hagi de deixar l'atmosfera humida de la nau gòtica i hagi de rondar per la Seca i la Meca on els auditoris de disseny, alguns molt freds i la majoria d'escenari convencional, li trauran una part de l'encant a pesar que mantingui la més important, que és la paraula.

Una altra experiència del muntatge és com el món rural s'ha apropiat de l'urbà a poc a poc en els últims temps i ho ha fet del tot arran dels successius confinaments i les successives restriccions de mobilitat. ¿Si mossèn Cinto Verdaguer va pujar a la muntanya per què la muntanya no pot baixar a la Rambla? ¿Si els senglars, les guineus o els cabirols han volgut tastar l'asfalt i conèixer els seus habitants més de prop, per què no ho poden fer els follets boscans sorgits de la creació literària d'Irene Solà o, per ser més exactes, de les veus amagades entre les carenes frontereres de Camprodon, al Ripollès, i Prats de Molló, al Vallespir?

«Canto jo i la muntanya balla» no és una típica història amb plantejament, nus i desenllaç. Ja he dit, i és profecia, que es tracta d'un estol de veus i d'un àlbum fantàstic. També és una mirada que converteix el passat imaginari en present i el present, en fantàstic. Que fa de la realitat una fantasia i, de la fantasia, una faula que beu de les antigues llegendes, dels mites ancestrals i on, de les tragèdies personals silenciades, ressona un crit de dolor.

Clàudia Cedó, amb la dramatúrgia, Joan Arqué i Guillem Albà, amb la direcció, Judit Neddermann amb la música, Alfred Casas amb titelles nous de trinca (gosseta, cabirol), Sylvia Kuchinow amb els efectes de llum... tots plegats han fusionat la poètica extreta de la novel·la amb tot el que el teatre els permet fer sense demanar permís a ningú: una mica de teatre de gest, una mica de música que aprofita el do d'alguns dels intèrprets, una mica de titelles plens de sensibilitat, una gossa que parla, un cabirol que rumia i reflexiona, unes bruixes que manen, unes dones d'aigua que per fi treuen la cara, uns núvols que semblen ànimes perdudes i uns morts que recorden als vius d'on vénen i qui són.

Una llampegada obre el foc. Els personatges de la Sió, la Mia, l'Hilari i el Jaume s'aniran repetint en la trama. La masia de Matavaques recorda la vida feréstega de la muntanya. El fill dels gegants, evoca la tornada del fill pròdig. Tots els intèrprets —excel·lent quintet capitanejat per Anna Sahun i Laura Aubert— es mouen en aquest intercanvi de veus i d'instruments musicals: violí, violoncel, percussió, amb el contrapunt de la guitarra d'Amaia Miranda, a partir de la composició original de Judit Neddermann, que ella mateixa defineix de fusta, corda i pell.

El dilema, quan es fa el fosc final de l'espectacle, és qui acaba guanyant la partida de la interpretació: ¿els personatges fantàstics o els humans? Un dilema que no només és propi de la versió teatral sinó que ja s'endevina en la base literària de l'autora. Sigui com sigui, hi plana sempre un cant a la natura. I ja se sap que la natura regala sempre un nou ball de rams per a la vida. (...)