Quina relació mantenen joc i mort? Amb aquesta pregunta en ment i treballant exclusivament amb actrius no professionals, la companyia Ça marche inicia una trilogia que desenvoluparà en els propers anys.
Amb el nom de cantus gestualis es coneixien durant l’edat mitjana les composicions literàries pensades per ser cantades o recitades en veu alta i que narraven fets i gestes protagonitzades pels reis i els herois del moment, però també els martiris dels sants. D’aquesta manera, l’audiència que escoltava els relats de dolor i patiment d’aquestes persones notables tenia la possibilitat de relativitzar els seus propis dolors i misèries i suportar-los millor. A partir d’aquest concepte, la companyia Ça Marche ens dibuixa un relat que gira al voltant de la relació entre el teatre i la mort, i com aquests dos espais s’integren en la nostra quotidianitat. Ho fa treballant amb dues dones no professionals de més de 75 anys que conduiran íntegrament aquest espectacle. Assumint el mateix paper original dels antics narradors d’altres temps, aquestes intèrprets es qüestionaran què és cantus i què és gestualis en el nostre dia a dia, tot mirant de trobar quins són els espais apartats i amagats de la nostra existència que mantenim com a individus.
És la proposta més nova d’una companyia que ha visitat anteriorment el Grec Festival de Barcelona, tot i que de manera virtual (amb From story to tale, Grec 2020), i que, entre altres, ha treballat ja amb persones grans no professionals i amb nenes i nens. Encapçalada per Nico Jongen i Laura Viñals i integrada també per Carmen Triñanes, Aurora Bauzà, Mariona Signes i Marc Salicrú, Ça Marche ha creat l’anomenada Trilogia del fill, integrada pels muntatges Ça va, Ta gueule i Silence, i més recentment Los figurantes, tots projectes amb els quals reflexionen al voltant del marc de la infantesa i de la manera com es llegeix.
El seu darrer muntatge arriba al Grec com a guanyador del premi Adrià Gual que concedeix l’Institut del Teatre per tal d’oferir suport i impulsar la producció i l’exhibició de projectes d’escenificació professionals, de qualitat i marcats per la creativitat. A més d’un ajut econòmic per a la producció, l’espectacle guanyador es programa dins del Grec Festival de Barcelona de l’any següent.
El projecte guanyador del premi Adrià Gual ha estat per a una companyia que treballa una disciplina híbrida: Ça Marche. D'entrada, està molt bé que s'obri el ventall de la convocatòria i que aquesta jove formació, que comença la seva singladura professional (TNT, Teatre Liure, i ara, Grec) tingui unes primeres oportunitats amb prou base com per fer salts de constatació del seu llenguatge.
Però Cantus gestualis (el primer treball del que vol ser una trilogia sobre la vellesa, sobre l'assumpció de la mort) va molt desorientada, a ulls dels espectadors. Té una voluntat de joc que es manté del treball amb la canalla (Los figurantes, Lo viejo y lo nuevo) però les dues dones de més de 70 anys (que semblen passar-sho bé durant l'actuació) es troben amb una dramatúrgia sense cap pauta, amb recursos que podrien ser el disparador d'un relat però que es moren just de desplegar-se. L'enigmàtic núvol amb una il·luminació absorbent; l'aparició de les banderes, una per a cada quadre; la presència de la petita pantalla... res evoca enlloc.
D'entrada, ja descol·loca aquesta tria de títol. Perquè el Cantus gestualis, si hem de fer cas a can Google, són unes peces de l'Edat Mitjana que explicaven fets històrics, com una crónica, com una auca èpica. I en aquest quadre, en canvi, hi ha una situació absurda, un llenguatge volgudament obscur i un moviment que no se sap cap a on va. Hi ha molt camí per a investigar i per anar concretant un relat (no cal que hi hagi una tesi doctoral) que orienti i deixi viatjar al públic. En aquesta primera estació, ben pocs van agafar el tren que hauria de convidar a seguir aquesta companyia. Dit això, és bo provar i equivocar-se. Si, d'aquest garbuix en pot sortir un aprenentage, serà un projecte ben premiat.
Els Adrià Gual han recollit peces de notable interès. Recordem l'aventura d'Obskené amb el còmic (Ciutat de vidre), la segona aventura del verbatim dels Mos Maiorum (Gentry), la peça obscura i intrigant de La llarga (Bruels), una peça sobfe l'abús de Queralt Riera amb un titella gegant (Pruna). Són un punt de partida interessant que és bo trobar dins del festival Grec (encara que quedi tapada en un cartell imparable) i que dóna l'opció a què la puguin programar sales de petit format. I començar a generar complicitats des de l'Institut del Teatre.