“Cada cop que s’alleta un nen, s’està criant un lladre, un assassí o un violador. Així doncs, per què privar-los després, en la seva vida adulta , un cop convertits en lladres , assassins i violadors, per què privar-los llavors de l’alletament, de l’aliment? La caritat és una dona que malgrat no estar mai prenyada, sempre té les seves mamelles plenes de llet”. Amb aquestes paraules presenta Angélica Liddell el seu caritatiu nou espectacle ,al vídeo promocional penjat pel Festival Temporada Alta. I mentre la Liddell parla, la càmera va recorrent la més paradoxal imatge pictòrica que s’ha fet mai de Gilles de Rais. Som davant de qui molt probablement sigui el més brutal serial killer documentat del segle XV; un personatge que des de llavors ha estat considerat com a paradigma pràcticament insuperable de l’assassí en sèrie capaç de cometre els més perversos actes , tot servint-se de les més indefenses víctimes. Som davant del necròfil assassí i violador de nens sobre el qual Pier Paolo Pasolini estava preparant un guió cinematogràfic quan ell mateix va ser assassinat. I si tenim en compte que PPP acabava d’incomodar tant al seus enemics ideològics de tota la vida, com a aquells altres amics ideològics sobrepassats per les feridores imatges de “Saló o els 120 dies de Sodoma”, cal donar per fet que el seu Gilles hagués provocat aquella mena de malestar creatiu amb el qual, tant s’identifica la mateixa Liddell. No deixa de ser casualment curiós i significatiu que l’estrena de la Liddell, hagi vingut a coincidir amb l’estrena de “Dahmer”, la mini-sèrie de Netflix creada per Ryan Murphy, i dedicada a un serial killer que ens queda molt més a prop a nivell temporal :el tristament cèlebre “carnicer de Milwaukee” , va ser detingut el juliol de 1991. L’impacte que ha provocat la seva difusió, el rebuig que ha originat entre els familiars i amics de les víctimes, i la controvèrsia que ha provocat la possibilitat que aquesta nova representació de Dahmer origini una mena d’empatia envers “el monstre”, ha obert alhora un intens debat tant als mitjans de comunicació, com a les xarxes socials .I val a dir que aquesta possible empatia ,ve acompanyada de l’esgarrifosa contundència visual amb la qual es visualitzen els actes criminals d’un personatge que ja abans havia protagonitzat un grapat de ficcions i recreacions documentals, tot i que cap d’elles hagués despertat reaccions tan viscerals com les que desperta la producció de Murphy. Té alguna cosa a veure aquesta possible empatia que origina en segons quines ments una intensa sensació d’esgarrifança, amb l’ampli i transgressor sentit que la Liddell li confereix al concepte de la caritat? Doncs, cal no descartar-ho.
Però tornem a les paraules d’una creadora que, per cert, parla molt més en els menys de dos minuts d’aquest clip introductori, del que ho fa al llarg de tot el seu nou espectacle. I aquest és un dels pocs retrets que li podem fer a la proposta. Darrerament, la Liddell opta una mica massa pel mutisme, només alleugerit per les paraules escrites que ens arriben mitjançant la seva projecció. Però cap projecció textual és capaç de substituir l’exuberant força dramatúrgica que mostra la Liddlell quan es deixa posseir per complert pel seu discurs. I tornem a Gilles , i a la seva imatge pictòrica .I és que , més enllà del serial killer, , paradoxalment som davant d’un membre molt destacat de l’alta noblesa francesa que es va convertir en el més fidel aliat de Juana d’Arc , i va estar considerat un veritable heroi nacional de la Guerra dels Cent Anys. Quan , el 1834, el rei Louis.Philippe I li va encarregar a Firmin Féron un quadre de Gilles, ho va fer exigint-li al pintor que se n’oblidés dels “pecats” d’aquell il·lustre guerrer, i transmetés d’ell una imatge capaç de transmetre alhora la legitimitat de la recent restaurada monarquia. Mentre la càmera ens mostra doncs aquesta imatge sublimada de qui , abans de ser executat, va voler alhora insistir en la seva elevada espiritualitat marcada per la fe en el cristianisme, la Liddell ens segueix transmeten el seu concepte d’una caritat que , atenent-nos al que implica ser persones civilitzades, hauria d’implicar també una complerta acceptació de la naturalesa humana amb tots els seus ets i els seus uts, maldat inclosa. I és que, com diu la Liddell, potser la maldat no és altra cosa que una gran concentració de patiment. “Sento una inclinació natural envers qui comet el crim, com si veies la ferida d’on procedeix tot allò cruel”, afegeix tot seguit la nostra creadora. I dient coses com aquestes , ja es posa per complert de la banda d’un transgressor Bataille que precisament, li va dedicar tota una obra a Gilles; l’obra de la qual es nodreix el potent monòleg que el personatge ens ofereix dins d’un espectacle que , a nivell textual, assoleix el cim en aquest tram. Però que abans d’arribar a aquest tram, ja ens ha sacsejat amb d’altres diversos cims visuals i sonors en els qual es fa de nou palès fins a quin punt l’imaginari de la Liddell, sense perdre res de la seu caràcter inconfusible, ha vingut també a connectar en aquests més recents espectacles seus amb l’imaginari de Castellucci. Quelcom evident (per posar uns quants exemples ) tant en el trànsit que fa un ancià per l’escenari tot servint-se d’un caminador, com en el duel d’esgrima que mantenen dos cossos no normatius ,o en l’esplèndida escena en la qual, visualitzant aquells paraules abans esmentades, la mateixa Angélica es transforma en una misericordiosa imatge de la pietat i alleta el vell cos , tan necessitat d’un acte de caritat com el cos del nadó que depèn de la llet materna. Al voltant de l’escenari, la Liddell reuneix un grup humà marcat per aquella mena de mancances que tendeixen també a despertar sentiments caritatius. I al centre de l’escenari , la caritat, el dolor , l’espiritualitat, la ferida oberta i la sexualitat desfermada, es fonen en un tot, precisament perquè tots aquests elements , formen part del mateix tot. Que el fabricant de la primera guillotina, l’alemany Tobias Schmidt, fos alhora un prestigiós constructor de clavicordis , i que tant l’instrument musical com l’instrument d’execució ocupin un lloc determinant a l’espai escenogràfic de la proposta , ens parla també contundentment d’aquesta totalitat . I com se’ns diu alhora a l’espectacle, un assassí en sèrie pot voler recordar-nos abans de ser guillotinat que ell, també ha plorat sovint escoltant aquella mena de música capaç de provocar-li intenses emocions. Cal o no cal , ser doncs caritatius amb ell, si tenim en compte que tant els seus actes criminals com la seva sensibilitat melòdica formen part de la mateixa essència humana?
