És la vuitena vegada que la temible i admirada Angélica Liddell presenta espectacle al Temporada Alta, i aquesta vegada es tracta d'una estrena mundial. A Caridad. Una aproximación a la pena de muerte dividida en 9 capítulos, la creadora equipara, sempre des d'una perspectiva tràgica i mítica o remitificadora, el criminal i l'artista. I es proposa mesurar la quantitat de perdó que som capaços de suportar.
No és al centre, però resulta magnètica, amb el cadafal vermell i la fulla obliqua. La guillotina, instrument de mort que va ser construït per un fabricant de clavicèmbals ‒l'art porta a la mort‒, presideix un espai que, per la seva asèpsia lumínica i objectual ‒elements de confort i aparells de precisió‒, bé pot fer pensar en una sala de museu. I és que un museu contemporani pot contenir de tot: des d'aspiradores ultrapotents fins a munyidores o pròtesis ortopèdiques. L'acció comença quan dos campions paralímpics d'esgrima es temptegen amb sables i flors. Aquesta escena, emmarcada en una cita evangèlica, conforma el pròleg als nou capítols sobre la pena de mort.
En el muntatge té molt de pes la part filosòfica, amb textos de Liddell inspirats en Georges Bataille ‒particularment en el llibre sobre el procés de Gilles de Rais‒ i, en menor mesura, en Michel Foucault. Al llarg dels diferents abordatges performatius, ella esdevé monstrum inarticulat i en trànsit, Caritas romana que alleta el vell Cimó i nena tolida que busca ser estimada. Per instants, el moviment es congela en retaules vivents, capriciosos i pertorbadors. Entre les accions/imatges, hi ha rituals de purificació, llet vessada, masturbacions i una Joana d’Arc amenaçada per una fletxa amb forma fàl·lica. Els tres darrers guillotinats a França ‒assumits per tres homes laringectomitzats‒ s'enllacen amb les seves víctimes, tres nenes vestides de blanc. Un porc senglar dissecat connecta, d'una banda, amb la pintura figurativa més antiga del món ‒realitzada fa 45.500 anys en una cova d'Indonèsia‒ i, de l'altra, amb l'agonia del pare de Gilles de Rais, esventrat per una escomesa de verro. L'art i la mort, un altre cop.
“El dolor es la fuente dorada de la elocuencia”, escriu Liddell al seu darrer llibre, Kuxmmannsanta (La Uña Rota, 2022). Però, a Caridad, la creadora delega la seva eloqüència en l'actor Guillaume Costanza, que deixa anar polèmiques sentències i descriu un escabrós modus operandi. Com a Gilles de Rais, assassí en sèrie condemnat a la forca, relaciona l’horror amb una voluptuositat superior i parla de la capacitat de dilapidació ‒de sang i d’espant‒ com un do del tot contrari al càlcul a la raó. La passió no és real si no es desitja la mort de l’estimat, ens diu Angélica, que ja a ¿Qué haré yo con esta espada? ‒dins Trilogía del infinito (2016)‒ afirmava: “No hay verdadero erotismo si el sexo no se opone a la ley de la vida”. El discurs que la creadora literaturitza partint de Bataille queda blindat per sis segles de distància, i és així com aquest criminal esdevé un aristocràtic símbol del mal. Cal no oblidar que, com en el cas dels llibertins sadians ‒o dels emperadors romans en què s'emmirallava Gilles de Rais‒, la immoralitat que aquí se “celebra” va de bracet amb el privilegi.
Liddell ens recorda que la caritat és la més transgressora de les virtuts teologals, perquè dona asil ‒i llet‒ al criminal, pel qual professa un amor per sobre de la llei ‒fins al punt de deposar-la i commoure els jutges‒. No demana res ‒ni contrició‒ a canvi, sinó que suposa una acceptació total de la naturalesa humana, incloent-hi la maldat. A Una costilla sobre la mesa (2020) ‒on els ascendents intel·lectuals eren Sacher-Masoch i Gilles Deleuze‒, l'artista afirmava que no ens fa culpables el crim sinó la llei. A Caridad apareix la idea de l'ostracisme com a ritual. El càstig no té a veure amb la justícia ‒diu Liddell‒, sinó amb la purificació. D'aquesta manera, es connecta la pena de mort, execució pública i disciplinària, amb el sacrifici ancestral. Sobre una mena d'altar, la creadora ‒oficiant i víctima sempre‒ flirteja amb la fulla de la guillotina. Sona el Kyrie eleison, que apel·la al perdó diví, però no hi ha penediment.
“Mis venganzas son sacrificios estéticos en los altares de lo incomprensible”, escriu Angélica Liddell a Kuxmmannsanta. Afirma també que subsisteix elaborant ritus que li permetin transformar allò incurable en quelcom bell. I aposta pel terrorisme de la bellesa contra un teatre higiènic o purità ‒en els aplaudiments, acomiada el nostre gregarisme amb una desfilada d'ovelles‒. Ens etziba que estimar un criminal la fa sentir més honesta. La Liddell sempre ens porta fins a la seva ferida, que és d'allà on brolla la compassió per qui comet el crim. La llei ha quedat deposada en escena; una altra cosa és que els jutges s'hagin commogut.
Tingueu compassió de l'artista.
Article publicat a Núvol el 13 d'octubre de 2022
