Carnación

informació obra



Intèrprets:
Rocío Molina, Niño de Elche
Sinopsi:

Dos dels noms més coneguts en l'escena del flamenc més renovador es troben en un espectacle que es presenta com una recerca o un itinerari obert. Tots dos artistes actuen en viu i en directe i acompanyats del músic Pepe Benítez, la intèrpret de violí Maureen Choi i la soprano Olalla Alemán. A més, participa en la posada en escena barcelonina del muntatge la coral Càrmina, que enguany celebra el cinquantè aniversari. Tots plegats parlen en el nou muntatge liderat per Rocío Molina sobre el desig, sobre el cos humà i sobre la capacitat que té per crear-se imatges d'un passat que no arriba a entendre. El desig es presenta en aquesta proposta com un flux que travessa l'estadi humà i el sagrat, el caràcter espiritual i el material. Amb un títol que al·ludeix al procés pictòric de coloració de la carn, Rocío Molina aborda les tensions que el desig produeix, en la creació artística o en la forma més carnal, en una peça en la qual conflueixen la música sacra i l'electrònica, la celebració i la festa, la repressió i el plaer íntim de la subjecció.

És la creació més nova d'una artista que va guanyar el Lleó de Plata de la Dansa a la Biennal de Venècia de l'any 2022 i que es va convertir, així, en la primera bailaora i ballarina flamenca a guanyar aquest guardó, destinat a les creacions de dansa contemporànies. Li van atorgar per ser una "intèrpret radical de les tradicions que s'expressa sota el signe de la contemporaneïtat”. No és estrany, perquè Molina, també guanyadora del Premio Positano de la Danza i de la Medalla de Oro al Mérito en las Bellas Artes 2022 i Premio Nacional de Danza l'any 2010, és una de les més grans renovadores de l'escena flamenca. Amb una llarga trajectòria internacional, aquesta coreògrafa iconoclasta i creadora inquieta i versàtil té especial predicament a França, on ha estat artista associada al Théâtre National de Chaillot de París. L'any 2008 la vam veure al Grec participant amb Belén Maya, Diana Navarro i Merche Esmeralda en l'espectacle col·lectiu Mujeres i, el 2018 passat, portant a l'escenari la maternitat en l'espectacle Grito pelao, amb Sílvia Pérez Cruz.

Una coproducció de Danza Molina SL, Grec 2023 Festival de Barcelona, Bienal de Danza de Venecia, Bienal de Flamenco de Sevilla i Teatro Español. 

En col·laboració amb l'Agencia Andaluza de Instituciones Culturales. Consejería de Turismo Cultura y Deporte de la Junta de Andalucía.

Amb el suport de l'Instituto Nacional de las Artes Escénicas y de la Música (INAEM)

Crítica: Carnación

10/07/2023

És imprescindible una mirada externa

per Jordi Bordes

La intensitat de Rocío Molina amb l'acompanyament del Niño de Elche arrossega però no és conscient de tot el material que deixa als marges, desaprofitat. Si l'any passat Israel Galván va posar l'Escolania de Montserrat de segona part al seu Seises (quan van cantar, ell hi va interactuar escoltant-los), Molina deixa de la mà de Déu la coral Càrmina. Surten molt puntualment i en prou feines hi ha una escolta efectiva, de pell, més enllà de les reaccions finals (que hagués pogut respondre qualsevol altre grup sense necessitat de ser una coral en el seu 50 aniversari). És evident el talent de Molina i el Niño de Elche però també que caldria una mirada externa que els fes veure que la il·luminació pràcticament només els té en compte a ells. Que construir un duet és lícit, però llavors no cal tanta parafernàlia.

Rocío Molina, després de la seva Trilogia sobre la guitarra, s'endinsa en un món ben íntim el de la carn i el desig. Amb un Niño de Elche amb una mena de sotana lila i ella, desvestint-se i contornejant l'esquena fins a refregar-li el cos, evoquen als Dimonis en què tots dos van col·laborar a la instal·lació de CaboSanRoque (i que es pot veure al CCCB aquest Grec): L'obra descriu els exorcismes que va practicar Jacint Verdaguer a Barcelona. A Carnación, hi ha una pulsió diferent a la de la maternitat de la mateixa bailaora amb Sílvia Pérez Cruz a Grito pelao. L'artista rastreja sempre pel costat més terrenal de la humanitat, i s'exposa a la violència i a la sexualitat (Caída del cielo). La seva recerca és intensa, esgotadora, generosa però que se li desenfoca quan intervenen massa elements a l'escena. No es pot dir que la posada en escena de Carnación estigui mancat de dramatúrgia, d'intenció, de troballes amb la recerca amb el Niño de Elche, però sí que no han sabut integrar els altres elements amb prou fluïdesa. I que s'entrebanquen i generen una sensació que l'obra hagués pogut acabar mitja hora abans i no hagués passat gaire res més.

Molina indaga a través del cant coral, més enllà del cante, curiosa, com ja ho va fer amb la dansa urbana a Felahikum. Elimina les palmas, el toque i, quasi el taconeo (repica a terra per primer cop quan ja porta uns 45 minuts d'espectacles). A canvi, hi introdueix el violí de Maureen Choi , la veu de la Coral Càrmina i, sobretot de la soprano Olalla Alemán i una pista sonora amb Pepe Benítez protegit darrere els aparells al fons de l'escena. Sempre inquieta sembla que no li doni prou temps (d'assaig, de cocció) als seus treballs. Davant del públic, ho corregeix amb la seva potent presència escènica però que no poden seguir o replicar-la els altres components de l'escena.

L'enllaç a Youtube no està disponible.