Fins i tot un cop de porta com la que fa Nora a Casa de nines pot tenir segona part. I no només una. Al 2007 la companyia Fènix
teatre van presentar a la Sala Muntaner una versió en què s’imaginaven la
protagonista dubtant a l’estació del tren. En aquesta versió, ja han passat vint
anys. El fet està més que consumat. Però hi ha una raó que
l’obliga a tornar i a posar-se, altra vegada, sota la mirada de Torvald, de
la minyona i companya Anne-Marie i, fins i tot de la seva filla, ja
amb idees pròpies. La posada en escena d’aquest text de Lucas
Hnath va a càrrec de Sílvia Munt. Com és habitual en les seves
direccions (El preu), deixa el text el màxim despullat possible. El seu teatre
és el que transmet l’actor a través del personatge al públic.
Els matisos de llum, de so i d’espai (que hi són) incideixen molt
subtilment, subratllant emocions. L’espai és conceptual i
neutre. I Munt no es recolza amb el vídeo com en anteriors peces (La resposta).
Emma Vilarasau és
una Nora prou continguda, molt segura de sí mateixa, (s’atreveix a
tenir una segona conversa amb el seu marit per encarar de front un
problema que els afecta a tots). Però veure que la solució no és
ràpida i definitiva, l’afebleix i la torna a posicionar en la
fulla del ganivet, al caire de l’abisme. Isabel Rocatti és la
minyona que ha suplit l’amor maternal a la canalla. S’estima Nora
tot i que no entengui com és possible que hagi pogut sortir airosa
del repte i que,sobretot, entén que no va ser correcta la
seva sortida impetuosa de casa. Ramon Madaula és el turmentat Torvald.
Si en la versió original s’estimava Nora com a trofeu per ensenyar
als seus companys en la festa de Nadal, cantant una tarantel·la, ara
és un enamorat de la Nora que va fugir. S’ha convertit en un
personatge que, dins de casa, és l’ombra del director de banc
segur i triomfador. Finalment,Júlia Truyol és la que té el
personatge amb més càrrega sorpresiva: és el bombó de licor
inesperat. És el personatge que no té res a justificar a Ibsen, tot
i que beu d’aquella cosmovisió nòrdica burgesa de finals del segle
XIX. I la justifica. Ella té la seguretat de la nena que s’ha fet sola sense els
braços materns. Resolutiva, pragmàtica i alhora enamorada i
defensora de les formes tradicionals. Sense rancúnia, exposa i
interactua amb una dona desconeguda,que resulta ser la mare,que molts
havien donada per morta.
Efectivament, Casa
de nines 20 anys després no es justifica demostrant que és possible
fer una segona part del clàssic d’Ibsen. Hnath aprofita uns rols
coneguts, per abordar el conflicte amb la llibertat personal. Tot
comporta una càrrega, si es vol ser conseqüent. Ser lliure implica
ser molt solitari, haver de desependre’s de les persones que
consolen els moments amargs, que esperonen i ajuden en les situacions
difícils. Anar en contra d’aquesta crossa que fa la vida més
amable és una heroïcitat que, al capdavall, sempre estarà en risc
de descomposició, mentre en depengui de la relació amb la societat
del seu temps. Parlàvem d’un cop de porta d’Ibsen per
reivindicar la dona en la seva societat noruega del XIX. Ara, Munt li
dóna una alternativa molt més subtil i, estranyament, perturbadora.
La porta no hi és però se la intueix, contínuament. Com una
amenaça velada, com un pecat original que mai ningú podrà
alliberar-se’n. Queda entreoberta el que la converteix en una seducci`ño constant i alhora una amenaça a perdre tot allò que un ha construït.
