Casa de nines, 20 anys després

informació obra



Direcció:
Sílvia Munt
Intèrprets:
Emma Vilarasau, Ramon Madaula, Isabel Rocatti, Júlia Truyol
Escenografia:
Enric Planas
Vestuari:
Mercè Paloma
Il·luminació:
David Bofarull
So:
Jordi Bonet
Ajudant de direcció:
Daniela Feixas
Autor:
Dennis Kelly
Traducció:
Carme Camacho
Sinopsi:

Segur que encara recordeu el final de Casa de nines, una de les creacions més conegudes d'Ibsen. És un drama prefeminista ambientat a Noruega en el qual la Nora, protagonista de la història, no acceptava representar el paper assignat a les dones del seu temps i ser tractada com una pertinença més, una nina en mans del seu marit. Ella era l'encarregada de tancar l'obra en sortir per la porta principal del domicili familiar per no tornar-hi mai més. Dins, quedaven un marit –el banquer Torvald Helmer–, i uns fills que, des d'aquell moment, serien aliens a la nova vida que emprenia la Nora. Però, i si vint anys més tard aquesta dona valenta i inconformista tornés a picar a la mateixa porta? Aquest és el punt de partida de A doll’s house, part 2, de Lucas Hnath, un dramaturg de Florida instal·lat a Nova York que s'ha convertit en un dels autors més representats del seu país i que ha vist el seu text convertit en un dels grans èxits de Broadway. En aquest text, Hnath converteix la porta a la qual truca la Nora al principi de la funció en un personatge més. En traspassar-la per tal de demanar al seu marit que signi els papers del divorci, la protagonista es veurà obligada a defensar les seves eleccions davant dels habitants de la casa i a assumir les conseqüències que els seus actes van tenir en la vida dels qui havien estat els seus familiars directes.

Dirigeix el muntatge Sílvia Munt, reconeguda actriu, directora i guionista. D’entre els seus últims treballs com a directora d’escena cal destacar Les noies de Mossbank Road, d’Amelia Bullmore (La Villarroel, 2017-2019, premi de la Crítica en la categoria de millor actriu ex aequo per a Cristina Genebat, Marta Marco i Clara Segura); La resposta, de Brian Friel (Grec 2018, nominada als premis Max en la categoria de millor direcció), i El preu,d’Arthur Miller (Grec 2016). En aquesta nova aventura escènica l'acompanyen Emma Vilarasau, un dels valors més reconeguts de l'escena catalana actual, i Ramon Madaula, un actor de teatre, televisió i cinema que ha exercit també com a autor i productor teatral.


Crítica: Casa de nines, 20 anys després

05/07/2019

Del cop rotund a la incòmoda i fràgil incertesa

per Jordi Bordes

Fins i tot un cop de porta com la que fa Nora a Casa de nines pot tenir segona part. I no només una. Al 2007 la companyia Fènix teatre van presentar a la Sala Muntaner una versió en què s’imaginaven la protagonista dubtant a l’estació del tren. En aquesta versió, ja han passat vint anys. El fet està més que consumat. Però hi ha una raó que l’obliga a tornar i a posar-se, altra vegada, sota la mirada de Torvald, de la minyona i companya Anne-Marie i, fins i tot de la seva filla, ja amb idees pròpies. La posada en escena d’aquest text de Lucas Hnath va a càrrec de Sílvia Munt. Com és habitual en les seves direccions (El preu), deixa el text el màxim despullat possible. El seu teatre és el que transmet l’actor a través del personatge al públic. Els matisos de llum, de so i d’espai (que hi són) incideixen molt subtilment, subratllant emocions. L’espai és conceptual i neutre. I Munt no es recolza amb el vídeo com en anteriors peces (La resposta).

Emma Vilarasau és una Nora prou continguda, molt segura de sí mateixa, (s’atreveix a tenir una segona conversa amb el seu marit per encarar de front un problema que els afecta a tots). Però veure que la solució no és ràpida i definitiva, l’afebleix i la torna a posicionar en la fulla del ganivet, al caire de l’abisme. Isabel Rocatti és la minyona que ha suplit l’amor maternal a la canalla. S’estima Nora tot i que no entengui com és possible que hagi pogut sortir airosa del repte i que,sobretot, entén que no va ser correcta la seva sortida impetuosa de casa. Ramon Madaula és el turmentat Torvald. Si en la versió original s’estimava Nora com a trofeu per ensenyar als seus companys en la festa de Nadal, cantant una tarantel·la, ara és un enamorat de la Nora que va fugir. S’ha convertit en un personatge que, dins de casa, és l’ombra del director de banc segur i triomfador. Finalment,Júlia Truyol és la que té el personatge amb més càrrega sorpresiva: és el bombó de licor inesperat. És el personatge que no té res a justificar a Ibsen, tot i que beu d’aquella cosmovisió nòrdica burgesa de finals del segle XIX. I la justifica. Ella té la seguretat de la nena que s’ha fet sola sense els braços materns. Resolutiva, pragmàtica i alhora enamorada i defensora de les formes tradicionals. Sense rancúnia, exposa i interactua amb una dona desconeguda,que resulta ser la mare,que molts havien donada per morta.

Efectivament, Casa de nines 20 anys després no es justifica demostrant que és possible fer una segona part del clàssic d’Ibsen. Hnath aprofita uns rols coneguts, per abordar el conflicte amb la llibertat personal. Tot comporta una càrrega, si es vol ser conseqüent. Ser lliure implica ser molt solitari, haver de desependre’s de les persones que consolen els moments amargs, que esperonen i ajuden en les situacions difícils. Anar en contra d’aquesta crossa que fa la vida més amable és una heroïcitat que, al capdavall, sempre estarà en risc de descomposició, mentre en depengui de la relació amb la societat del seu temps. Parlàvem d’un cop de porta d’Ibsen per reivindicar la dona en la seva societat noruega del XIX. Ara, Munt li dóna una alternativa molt més subtil i, estranyament, perturbadora. La porta no hi és però se la intueix, contínuament. Com una amenaça velada, com un pecat original que mai ningú podrà alliberar-se’n. Queda entreoberta el que la converteix en una seducci`ño constant i alhora una amenaça a perdre tot allò que un ha construït. 

Trivial