Cine. La tristura

Teatre | Nous formats

informació obra



Autoria:
Celso Giménez
Dramatúrgia:
Celso Giménez
Intèrprets:
Itsaso Arana, Fernanda Orazi, Pablo Und Destruktion
Escenografia:
Ana Muñiz
Il·luminació:
Eduardo Vizuete
So:
Eduardo G. Castro
Ajudant de direcció:
Violeta Gil, Emilio Rivas
Direcció:
Kader Attou
Coreografia:
Kader Attou
Sinopsi:

Un home nascut a finals dels anys setanta, que no s’havia decidit fins ara a posar-se en moviment, decideix emprendre un viatge a la recerca de la seva pròpia identitat, de la qual no hi ha cap rastre anterior al seu naixement. El seu viatge dona títol, de fet, al muntatge, ja que “Cine” fa referència a l’etimologia d’aquest mot que, en grec (kiné), significa, precisament, “moviment”. La recerca del protagonista el portarà a recórrer la història recent del seu país i, en concret, un episodi del qual encara avui es parla poc i que encara és menys freqüent sobre un escenari: el robatori de nens. I és que es calcula que, entre l’any 1939 i els anys vuitanta, van ser robats als seus pares prop de 300.000 nens, una xifra que fa posar la pell de gallina, especialment si pensem que, a països com l’Argentina, la xifra se situa en uns 500.

Els integrants de La tristura expliquen la història amb l’ajuda de les cançons de Pablo García (Pablo Und Destruktion) i d’unes imatges i paraules amb les quals segueixen fidels a les intencions que animen la companyia des dels inicis: dur més enllà els límits de l’escena en un intent d’imaginar com haurien de ser les arts escèniques del segle XXI. Imatges bellíssimes i unes paraules d’una duresa poc usual marquen la trajectòria d’aquest col•lectiu teatral, que, després de muntatges com Años 90. Nacimos para ser estrellas i Materia prima, enceta amb CINE una etapa de clara maduresa artística.


Crítica: Cine. La tristura

23/07/2017

Denunciar amb una evocació molt íntima i personal

per Jordi Bordes

La tristura té una forma de fer molt íntima. Recorden prou el treball d'El Pont Flotant (El fill que vull tindre). No només perquè en aquesta peça hi ha un grup de nens que juguen per l'escena i li donen una tendresa notable (no són indispensables probablement, però, tampoc gens gratuïts). En aquest treball, la companyia exposa el silenci que hi ha sobre la pila de nens robts a l'estat espanyol. Durant el franquisme pe`ro també en la primera transició. El protagonista és Pablo que pateix una certa indefinició, que li agradaria concretar. Conèixer els pares; saber què va passar, Creu amb la bondat dels pares adoptius, que legitimen haver-se'n cuidat per uns papers legals però incomplerts. No arriba a ser el testimoni dels de La Conquesta del Pol Sud (Claudia) però  es corregeix amb un espai sonor molt suggerent (se cedeixen uns altaveus inalambrics per poder seguir tant les rèpliques com les pistes de so que ambienten la peça). En sí, la narració és prima, molt senzilla de dues trames que s'acaben trobant i que no resol gaire res. Però deixa moltes puntes obertes: com el canvi de paradigma de si abans la culpa i  elpenediment era la base de la societat del segle XX, ara tot es justifica com a procés d'aprenentatge, personal o col·lectiu. tothom ha de ve poder ensenyar el seu currículum d'`pexits. Els fracassos són valorats com espais d'aprenentatge. 

Senzill, directe, tendre, intrigant, amb tocs de comèdia romàntica i amb buits de desorientació del nostre dia a dia. Una peça amb incomptablñes finals, reflexions, com el cervell que il·lustren a l'arrencada de la peça. Deien en l'estrnea que feia 9 anys que havien trigat a tornar a Catalunya. Seria bo que no triguessin tant a tornar. Tenen coses a dir i ho fan amb un llenguatge molt personal que connecta sent molt respectuñós amb el tema que tracta i, sobretot, amb els personatges que hi apareixen i amb el públic que els amanyaga i desperta una felicitat molt infantil, es tingui l'edat que es tingui.