Cine. La tristura

Teatre | Nous formats

informació obra



Autoria:
Celso Giménez
Dramatúrgia:
Celso Giménez
Intèrprets:
Itsaso Arana, Fernanda Orazi, Pablo Und Destruktion
Escenografia:
Ana Muñiz
Il·luminació:
Eduardo Vizuete
So:
Eduardo G. Castro
Ajudant de direcció:
Violeta Gil, Emilio Rivas
Direcció:
Kader Attou
Coreografia:
Kader Attou
Sinopsi:

Un home nascut a finals dels anys setanta, que no s’havia decidit fins ara a posar-se en moviment, decideix emprendre un viatge a la recerca de la seva pròpia identitat, de la qual no hi ha cap rastre anterior al seu naixement. El seu viatge dona títol, de fet, al muntatge, ja que “Cine” fa referència a l’etimologia d’aquest mot que, en grec (kiné), significa, precisament, “moviment”. La recerca del protagonista el portarà a recórrer la història recent del seu país i, en concret, un episodi del qual encara avui es parla poc i que encara és menys freqüent sobre un escenari: el robatori de nens. I és que es calcula que, entre l’any 1939 i els anys vuitanta, van ser robats als seus pares prop de 300.000 nens, una xifra que fa posar la pell de gallina, especialment si pensem que, a països com l’Argentina, la xifra se situa en uns 500.

Els integrants de La tristura expliquen la història amb l’ajuda de les cançons de Pablo García (Pablo Und Destruktion) i d’unes imatges i paraules amb les quals segueixen fidels a les intencions que animen la companyia des dels inicis: dur més enllà els límits de l’escena en un intent d’imaginar com haurien de ser les arts escèniques del segle XXI. Imatges bellíssimes i unes paraules d’una duresa poc usual marquen la trajectòria d’aquest col•lectiu teatral, que, després de muntatges com Años 90. Nacimos para ser estrellas i Materia prima, enceta amb CINE una etapa de clara maduresa artística.


Crítica: Cine. La tristura

28/07/2017

Un espectacle necessari

per Iolanda G. Madariaga

La Tristura, una de les companyies més trencadores del panorama estatal, torna al escenaris barcelonins després de 9 anys d’absència. Ho fa amb un espectacle sobre un tema que ha estat silenciat sistemàticament durant l’anomenada Transició espanyola: els nens robats del franquisme i el postfranquisme. Enguany, una exposició al MACBA que duia el paradoxal títol de Gelatina dura, parlava de les moltes ombres d’aquest període, articulant un discurs valent però sense incidir massa -potser no era l’objectiu principal- sobre un aspecte o altre. La Tristura desenvolupa un d’aquest aspectes sense dramatismes però amb un sentit de la responsabilitat històrica encomiable. Pablo García és un cantant -Pablo Und Destruktion, és el seu nom artístic fora d’aquesta funció- que s’interpreta a ell mateix en la peripècia de saber quelcom sobre els seus pares biològics. Com si es tractés d’una gran perífrasi, en aquest espectacle res és el que sembla a primera vista. Per començar, no va de cine, encara que la posada en escena sigui molt cinematogràfica i que, de bon començament, ens apareguin sis infants disposats a instal·lar-se en unes butaques de cine acompanyats de crispetes i begudes en gots de cartró. El títol Cine fa referència al mot grec kiné (moviment) i vol reflectir la posada en marxa del protagonista vers la recerca d’uns orígens que li han estat manllevats. Això el portarà a voltar per diferents ciutats de la geografia espanyola, arribant a creuar els Alps fins a Torí i Milà. El seu és un viatge en solitari i envoltat de la més estricta soledat. No es tracta però d’un monòleg, des de l’inici, un estudi radiofònic, Pablo va mantenint converses amb diferents personatges. En el cas de l’estudi, sentim la veu en off del locutor que l’ha convidat al seu programa, una forma magnífica de presentar-nos el personatge. Mica en mica, anirem sabent més d’ell. Un clàssic: la conversa telefònica que manté amb qui sembla ser la seva parella. Es desplaça en tren, pels seus ulls passen els noms retolats dels llocs que va deixant enrere. A Donosti es troba amb una dóna que orientarà la seva recerca, advertint-lo de les nombroses dificultats que trobarà i de la possibilitat d’arribar a un cul de sac. Malgrat això, persevera: el seu viatge el porta fins Itàlia per entrevistar-se amb un alt funcionari retirat que sembla ser un dels màxims responsables del que havia estat una xarxa de venda de bebès. No en traurà massa cosa... Però el viatge en ell mateix té força terapèutica per al protagonista i interès dramatúrgic; d’altra banda el sol fet que se’n parli i es doni a conèixer aquest trama criminal és un gran avenç en la recuperació (i reparació, ni que sigui moral) del nostre passat. Els nens del principi tenen diferents funcions a l’espectacle: petits tramoies, figurants amb o sense frase... una manera delicada de fer conscient al públic d’una innocència i tendresa que va ser trepitjada sense contemplació per a satisfer la cobdícia d’alguns. Després hi ha la pròpia Itsaso Arana -també signa l’autoria, dramatúrgia i direcció junt amb Celso Giménez- i Fernanda Orazi repartint-se la resta de papers; i fins a cinc intèrprets diferents per a les veus en off. El disseny escenogràfic de Ana Muñiz és molt suggeridor i interactua a la perfecció amb el de llums de Eduardo Vizuete. Tot plegat fa de Cine un espectacle necessari i, malgrat la gravetat del tema, fàcil de gaudir-lo.