Cine. La tristura

Teatre | Nous formats

informació obra



Autoria:
Celso Giménez
Dramatúrgia:
Celso Giménez
Intèrprets:
Itsaso Arana, Fernanda Orazi, Pablo Und Destruktion
Escenografia:
Ana Muñiz
Il·luminació:
Eduardo Vizuete
So:
Eduardo G. Castro
Ajudant de direcció:
Violeta Gil, Emilio Rivas
Direcció:
Kader Attou
Coreografia:
Kader Attou
Sinopsi:

Un home nascut a finals dels anys setanta, que no s’havia decidit fins ara a posar-se en moviment, decideix emprendre un viatge a la recerca de la seva pròpia identitat, de la qual no hi ha cap rastre anterior al seu naixement. El seu viatge dona títol, de fet, al muntatge, ja que “Cine” fa referència a l’etimologia d’aquest mot que, en grec (kiné), significa, precisament, “moviment”. La recerca del protagonista el portarà a recórrer la història recent del seu país i, en concret, un episodi del qual encara avui es parla poc i que encara és menys freqüent sobre un escenari: el robatori de nens. I és que es calcula que, entre l’any 1939 i els anys vuitanta, van ser robats als seus pares prop de 300.000 nens, una xifra que fa posar la pell de gallina, especialment si pensem que, a països com l’Argentina, la xifra se situa en uns 500.

Els integrants de La tristura expliquen la història amb l’ajuda de les cançons de Pablo García (Pablo Und Destruktion) i d’unes imatges i paraules amb les quals segueixen fidels a les intencions que animen la companyia des dels inicis: dur més enllà els límits de l’escena en un intent d’imaginar com haurien de ser les arts escèniques del segle XXI. Imatges bellíssimes i unes paraules d’una duresa poc usual marquen la trajectòria d’aquest col•lectiu teatral, que, després de muntatges com Años 90. Nacimos para ser estrellas i Materia prima, enceta amb CINE una etapa de clara maduresa artística.


Crítica: Cine. La tristura

26/07/2017

Road movie teatral contra els silencis imposats

per Manuel Pérez i Muñoz

A més de la sinopsi, hi ha altres maneres de recopilar informació prèvia a la representació d'una obra. Per exemple, pel públic que va a veure-la: trobar a la cua gent del panorama creatiu més inquiet com Roger Bernat i els Conde de Torrefiel és un indici de l'interès que desperta el treball de La Tristura. Són una de les companyies més en forma de l'escena madrilenya, creadors d'unes coordenades expressives pròpies en què l'acció col·lectiva i la poètica personal encaixen de forma sempre sorprenent. Encert per part del Grec al programar la seva segona actuació a Barcelona nou anys després del seu debut a l'Antic Teatre.

L'argument s'endinsa en el fangar d'un tema encara tabú, el furt de nens durant el franquisme i els primers anys de la democràcia. Pablo és un noi nascut a principis dels vuitanta que emprèn el camí de la recerca dels seus pares biològics. Després de xocar contra un mur de traves burocràtiques decideix iniciar un doble viatge, el físic i l'interior, una doble aventura en forma de 'road movie' teatral que connecta amb el títol de la peça, 'Cine' ('kiné'), etimològicament 'moviment'.

El públic escolta tota la funció mitjançant uns auriculars, mecanisme que potencia la sensació de voyeurisme. És només una de les múltiples solucions escèniques que van donant forma a la història, amb escenes més naturalistes i altres més evanescents de trets metafísics. Un grup de nens i nenes van i venen per l'escenari com si es tractés d'un cor del teatre clàssic grec. Els seus moviments posen en escena una mirada diferent, una fantasmagoria que multiplica el significat de cada transició, de cada escena que transiten.

Els recursos de la performance en combinació amb la poesia van generant un solatge personalíssim, un torrent d'emocions que discorre entre els dubtes personals del protagonista i la responsabilitat que ens pertoca com a societat en tot aquest drama silenciat. L'aparent simplicitat del conjunt, tant formalment com a escala interpretativa, és en realitat un joc molt ambiciós. Hi ha més preguntes que respostes, l'espectador ha de completar la trama, s'ha de posicionar, recompondre un sentit a partir dels fragments de la història.

Entre el que veiem i no veiem, entre el que es representa i es prefigura, la confluència de llenguatges i plànols narratius diferents planteja interpretacions menys condicionades que, no obstant això, són una crida al moviment, a trencar les cadenes dels silencis imposats. Assange, Snowden, Manning són referents, mostrar el que no ha de ser mostrat. Qui té por de la veritat? Tant de bo no tornin a passar nou anys per veure de nou La Tristura a Barcelona.