Un servidor, si fos de la companyia Sixto Paz, convidaria els espectadors a fer una reunió de pares i mares i compartir una estona amb els protagonistes d'aquesta obra de factura irlandesa, però que sembla absolutament ambientada en una escola catalana de barri.
A l'escenari de «Classe» hi ha prou taules i prou cadires buides per posar-hi asseguts "pares" i "mares". D'aquelles taules i d'aquelles cadires tan típiques de les aules de P3 a P5, color blau, verd, lila o rosa, que es combinen en formes diverses com un joc de dòmino i que s'anomenen "trapezi". Amb cadires de conte dels nans de La Ventafocs i d'aquelles que, quan s'hi asseuen, als "pares" i les "mares" els sobren cames amb el cos encongit i els genolls gairebé tocant-los la barbeta.
L'obra «Classe», de la dramaturga Iseult Golden i el dramaturg David Horan, és com un pack de tres obres en una. I no pas per la durada —hora vint aproximadament— sinó pel contingut. És la història d'un mestre vocacional, Ray McCafferty (Pol López), que deixa la feina en una escola del centre de Hyde Park del centre de Dublín per anar a un barri perifèric amb un alumnat que és, diu ell, "genial" però amb algunes famílies que sovint faciliten el conflicte.
És també la història d'en Brian i la Sarah (Pau Roca i Carlota Olcina) pares del Jayden (9 anys), que porten cinc mesos separats —és provisional diu Brian, és definitiu diu Sarah—; ella, dependenta en una carnisseria; ell, exmecànic entès en cotxes i ara taxista.
I és encara la història d'en Jayden (Pau Roca) i Kaylie (Carlota Olcina), les dues criatures de 9 anys, companys d'escola, que s'estimen i s'odien a la vegada, que es treuen els drapets al sol com dos veïns adults de cases unifamiliars de barri obrer irlandès i que fan junts hores de reforç a càrrec del seu mateix mestre, McCafferty. Tres, he dit. Tres obres en una.
¿I com es combinen tres obres en una amb els tres mateixos intèrprets? Pau Carrió, el director del muntatge, fa una fusió entre els pares de Jayden i les dues criatures de les hores de reforç només amb un simple i gairebé imperceptible canvi d'il·luminació que porta la imaginació dels espectadors d'un espai a un altre. El mestre McCafferty sempre és el mateix, hi és i no hi és, surt i entra, se'l veu feliç entre treballs per corregir, esborradors, guixos i pissarra o se'l veu frustrat per alguna cosa que passa mentre rep a l'hora concertada els pares de Jayden per parlar del que la criatura necessita perquè no perdi el curs.
I ja no hauríem de dir res més perquè «Classe» és d'aquelles obres que tenen guspira, tenen sorpresa, tenen un gir en el moment menys pensat, que tenen un regust agredolç, massa agredolç si comencem a comparar les situacions que s'hi expliquen a vegades tan semblants a les que viuen dia a dia desenes de mestres i mestresses d'escola, sovint oblidats i també maltractats en el seu heroic paper de fer una societat del futur mínimament sana i estàlvia de marginació i de falta d'oportunitats per a tothom, vingui d'on vingui.
A l'actor Pol López, el paper d'aquest mestre vocacional li cau brodat. És de les poques vegades entre els molts papers que ha fet en teatre que sembla que no hi sigui, però hi és, esclar. Un mestre empeltat d'una certa timidesa, poruc, convençut de la seva feina, de veu aflautada, prudent, acostumat segurament a no cridar per no excitar les criatures de primària que brollen d'energia. Condueix la trama, però és també, a la vegada, un observador del que passa.
L'actor Pau Roca i l'actriu Carlota Olcina passen del paper de pares en standby a criatures esvalotades. O de criatures felices i asserenades, perquè fan el que volen fer —break dance o futbol— i el que el mestre Macfferty els deixa fer, a pares exaltats i marcats pel seu passat d'infància que els assetja com una fantasma que els revisita quan entren en contacte amb les taules trapezi i les cadires de nan de l'escola.
«Classe» és una obra perquè els espectadors l'entrin a veure quan toquen el timbre i perquè en surtin quan els deixen sortir, en ordre i de filera en filera. Coses dels nous i ja quasi vells temps de confinament i restriccions sanitàries. Però «Classe» també és el mirall d'una altra mena de classe, una classe social que ha de maldar per espolsar-se del damunt els prejudicis que arrossega. «Classe» és també una obra perquè els mestres i les mestresses d'ofici no passin per alt.
Un segon i últim suggeriment: un servidor també faria mans i mànigues per aconseguir un conveni entre Sixto Paz i el Departament d'Ensenyament perquè tots els futurs mestres i futures mestresses que vegin «Classe» tinguin uns punts afegits al seu expedient a l'hora d'engreixar les llistes d'aspirants a obtenir, un dia o altre, una plaça en una «classe», ni que sigui interina o de substitució. El mestre McCafferty els pot avisar del pa que s'hi dóna. (...)
