Una de les coses que cal agrair-li molt a Sixto Paz ( una altra, seria l’alta qualitat que han mostrat sempre les seves propostes) , és la magnífica difusió que ha fet de bona part del més estimulant jove teatre anglosaxó contemporani . Un teatre que, donat el seu notable interès , acostuma a travessar fronteres amb tremenda facilitat. Però que aquí, ens arriba -quan arriba -excessivament dosificat. Per contra, al full de ruta que ha anat desenvolupant Sixto Paz al llarg dels anys, aquesta poderosa veu anglosaxona ha ocupat sempre un lloc privilegiat, des l’ excel·lent “Si existeix, encara no ho he trobat” de Nick Payne que la companyia va estrenar a la Beckett el 2013. I fins ara mateix; fins que la seva nova producció compartida amb La Villarroel, ens ha fet seure a l’aula d’una escola ubicada a un barri tirant una mica a conflictiu i a econòmicament depauperat de la ciutat de Dublín ,en la qual Iseult Golden i David Horan situen la seva estupenda obra.
En aquesta aula ara lliure de nens , el professor McAfferty (Pol López) , un mestre un xic neguitós amb moltes ganes de fer molt bé una feina que estima molt i amb moltes ganes de sentir que ho té tot sota control -només déu sap com es poden descontrolar les coses quan tens al teu càrrec l’educació d’un grapat de criatures- , espera la visita de la Sarah (Carlota Olcina) i en Brian (Pau Roca) , els pares d’un dels seus alumnes, en Jayden . El profe, els hi té que dir una cosa ben important a aquests pares, i vol que entenguin clarament cadascuna de les paraules que els hi transmetrà. Tot i que ja se sap el que passa de vegades quan intentes mesurar cada paraula: pots arribar a perdre la mesura del que dius. També passa de vegades – aquest mestre n’és una evidència- que amb les ganes de crear un ambient de confiança, et llencis de seguida a entrar a explicar intimitats que no venen al cas encara que sembli que sí ho fan, i que poden contaminar una mica més l’ambient. I esclar: els pares arriben amb el seu propi bagatge de problemes, de dubtes, de inseguretats ... i de records en algun cas potser no massa confortables sobre el que va suposar la seva pròpia educació en aquest mateix centre. I quan aquests mals records que et porten a aixecar encara la mà abans de parlar com si mai no haguessis pogut sortir del tot d’aquestes aules segueixen fent mal, el que menys vols és que el teu fill acabi reproduint la teva historia. Com diu el director Pau Carrió en el seu text de presentació d’un muntatge que cal situar ja entre els millors que mai ha firmat, si aquests tres personatges tenen quelcom en comú és que “tots volen el millor pel petit”. La paradoxa que assenyala el mateix Carrió és que “potser precisament per això, sembla que no els serà fàcil posar-se d’acord”. I és que l’altra cosa que comparteixen aquest tres personatges i que intenten de vegades ocultar com poden mitjançant el llenguatge ben controlat ( però entrebancat ) o els petits actes de fanfarroneria fatxenda ( manifestament plens d’impotència ) , és la seva feblesa, la seva inseguretat, la seva necessitat de reafirmarció.
Tot això, dona lloc a puntuals moments de comicitat; d’aquella comicitat que sorgeix com a conseqüència de les tensions mal administrades . Però Carrió es mostra en aquest sentit un “mestre” ben estricte , i gens disposat a caure en la temptació de potenciar l’humor d’una reunió escolar que , tal i com ens la presenten Golden i Horan, en va massa plena d’apunts sobre temes ben seriosos i conflictes que continuen estant ben lluny d’oferir una sortida fàcil, com per a lliurar-se a l’acudit fàcil . Tant al llarg d’aquesta trobada, com en aquells altres moments en els quals sí serem testimonis d’una classe de reforç per a dues criatures, Carríó controla de forma exacte la dosificació que requereix cada element del text , per permetre’ns captar la complexitat social, cultural i emocional que s’amaga darrera la seva aparent simplicitat. I ho fa, evidentment, amb la complicitat absoluta d’un trio d’intèrprets molt ben afinats , que també dosifica amb molta cautela tot el desgavell intern acumulat als seus personatges, totes les seves contradiccions vitals.
Si ens poséssim a escriure a la pissarra d’aquesta classe tot allò que va sorgint a mesura que avança el text , ens trobaríem com poc a poc es va construint aquí una bona lliçó sobre la fallida que sovint presenta - a Dublín... o a qualsevol centre escolar de les nostres ciutats- un sistema educatiu que no se n’acaba de sortir , a l’hora d’evitar aquell fracàs escolar que funciona com a símptoma del fracàs de tot un sistema social... i que no se n’acaba de sortir justament perquè d’alguna manera , ha nascut per a perpetuar aquest mateix sistema social . I ens trobaríem amb unes aules que visualitzen sovint de manera esferidora l’abisme que resta obert entre les diferents classes socials. I també, la dificultat comunicativa que s’aixeca com un mur quan el llenguatge es converteix en el recinte defensat darrera del qual pares, docents i/o alumnes intenten camuflar les pròpies inseguretats. Un mecanisme que es reprodueix alhora fora de els aules: com molt bé apunten el profe i el pare a la seva primera conversa, l’esquema es similar al que es produeix quan estàs davant d’un metge, no entens el que et diu, però et resisteixes a mostrar davant d’ell la teva ignorància. El pacient , ha de creure i vol creure en el poder de la persona en mans de la qual deposita la seva salut. I el metge, pot arribar a amagar darrera el seu llenguatge la pròpia fragilitat, per tal d’ocupar el lloc en el qual l’ha situat el pacient. I tot això, t’ho van deixant caure Golden i Horan sense perdre mai de vista l’absoluta versemblança que presenten els seus protagonistes (criatures incloses), i omplint l’aula amb prou intensitat escènica com a per a fer-te sentir a tu mateix part de la classe.
