Avui, toca deixar
aparcats els detergents i el motxo de fregar ( o com a molt, substituir-los per succedanis escènics) , i
posar-se a fer teatre. I això, ho venen fent les cinc protagonistes d’aquesta
mostra de teatre document des de fa ja un cert temps; des que Anestis Azas i
Prodromos Tsinikoris van trobar que elles oferien tant el perfil com el carisma adient per a la
seva proposta. I des que elles alhora
van trobar que es sentien prou còmodes explicant la seva experiència personal
des d’un escenari com per deixar de tant en tant la seva feina habitual com a
dones de fer feines i convertir-se per una estona en actrius que juguen a ser elles
mateixes. El perquè van ser elles les
escollides, resulta evident. La intenció dels creadors era la de recordar-nos
que mantenir la casa neta ( i mantenir
els països nets ), és una tasca que sovint acaba anant a parar a mans de dones
immigrants. Doncs aquí tenim a una filipina, una moldava, una albanesa, una búlgara
i una sud-africana amb experiències vitals ben diferents que al seu moment van emigrar cap a Grècia
buscant en l’anomenat bressol de la civilització occidental una sortida a la
difícil situació en la que es trobaven
al seu país d’origen , una millora econòmica o , fins i tot ( entre les
cinc, hi ha un cas d’aquestos) , un marit. I no deixa de ser una paradoxa ,
que aquestes cinc dones hagin anat a
parar a un dels països en els
quals la crisi d’aquesta darrera dècada ha tingut conseqüències més
dramàtiques. Com resulta també una bona paradoxa que , tant a Grècia com a
qualsevol altre país del món, les feines que pràcticament ningú vol fer si es pot lliurar d’elles,
acabin sovint en mans d’aquelles persones vingudes d’altres indrets de les
quals es vol lliurar alhora una part més o menys considerable de la ciutadania
i de la classe política: volem que ens ho deixin tot ben net, però alhora,
volem que s’esfumin quan abans millor o, com a mínim, que es facin invisibles.
Doncs les protagonistes d’aquesta proposta
exigeixen la seva quota de visibilitat, en gran mesura en nom de tantes altres
amb històries similars a les seves que mai no es podran fer veure. I com us
deia abans- i com és lògic- els creadors de “Clean City” han buscat alhora cinc
dones capaces de posar-se a cantar, muntar-se les seves petites coreografies,
fer-nos riure quan fa falta, explicar-nos sense pèls a la llengua com els hi ha
funcionat l’aventura migratòria i com
han fet conviure les seves arrels amb el seu adoptat nou paisatge vital, i
ficar-se el públic a la butxaca sense cap mena de dificultat. Però diria que
Azas i Tsinikoris han confiat tant en les seves cinc protagonistes que s’han
posat ells mateixos una mica massa mandrosos. Han deixat que siguin elles les
que fan tota la feina , sense procurar
oferir-les a canvi una bona dramatúrgia capaç d’anar més enllà de l’anècdota,
per molt interessant que aquesta pugui semblar. I la proposta es transforma
així massa sovint en quelcom també massa anecdòtic , massa farcit de moments
agraïts però perfectament prescindibles, massa mancat de veritable articulació
dramàtica.
