Potser no ho heu pensat mai, però la paraula neteja té, des dels temps del nazisme, una connotació sinistra. Les neteges ètniques, les operacions policials destinades a "netejar" una zona de delinqüents... Aquestes expressions prenen una nova dimensió amb la crisi que afecta Grècia i que ha propiciat l'aparició d'una gran pressió contra la comunitat immigrant. Aquesta comunitat que alguns voldrien "netejar", i en concret les dones immigrants, s'ha fet càrrec de netejar Grècia, aquest cop en el sentit més literal. I, ara, són elles les que pugen a l'escenari per explicar les seves històries i oferir-nos la visió que tenen del país que les ha acollit. Una dona filipina, una soprano de Moldàvia, una albanesa, una sud-africana casada amb un grec i una dona búlgara ens conviden a compartir les seves experiències i ens mostren els canvis radicals que ha experimentat el món del treball a Grècia en els últims anys. Sí, potser el missatge de fons no és amable, però es transmet a cop d'enginy i bon humor, aconseguint fer divertides les situacions més dures.
Anestis Azas i Prodromos Tsinikoris són autors de peces com ara Telemachus ‐ Should I Stay or Should I Go?, on posaven en contacte les joves generacions gregues amb la vella generació d'immigrants que van anar a treballar a Alemanya. Des del 2015 són directors artístics de l'Escena Experimental (-1) del Teatre Nacional d'Atenes.
Avui, toca deixar aparcats els detergents i el motxo de fregar ( o com a molt, substituir-los per succedanis escènics) , i posar-se a fer teatre. I això, ho venen fent les cinc protagonistes d’aquesta mostra de teatre document des de fa ja un cert temps; des que Anestis Azas i Prodromos Tsinikoris van trobar que elles oferien tant el perfil com el carisma adient per a la seva proposta. I des que elles alhora van trobar que es sentien prou còmodes explicant la seva experiència personal des d’un escenari com per deixar de tant en tant la seva feina habitual com a dones de fer feines i convertir-se per una estona en actrius que juguen a ser elles mateixes. El perquè van ser elles les escollides, resulta evident. La intenció dels creadors era la de recordar-nos que mantenir la casa neta ( i mantenir els països nets ), és una tasca que sovint acaba anant a parar a mans de dones immigrants. Doncs aquí tenim a una filipina, una moldava, una albanesa, una búlgara i una sud-africana amb experiències vitals ben diferents que al seu moment van emigrar cap a Grècia buscant en l’anomenat bressol de la civilització occidental una sortida a la difícil situació en la que es trobaven al seu país d’origen , una millora econòmica o , fins i tot ( entre les cinc, hi ha un cas d’aquestos) , un marit. I no deixa de ser una paradoxa , que aquestes cinc dones hagin anat a parar a un dels països en els quals la crisi d’aquesta darrera dècada ha tingut conseqüències més dramàtiques. Com resulta també una bona paradoxa que , tant a Grècia com a qualsevol altre país del món, les feines que pràcticament ningú vol fer si es pot lliurar d’elles, acabin sovint en mans d’aquelles persones vingudes d’altres indrets de les quals es vol lliurar alhora una part més o menys considerable de la ciutadania i de la classe política: volem que ens ho deixin tot ben net, però alhora, volem que s’esfumin quan abans millor o, com a mínim, que es facin invisibles.
Doncs les protagonistes d’aquesta proposta exigeixen la seva quota de visibilitat, en gran mesura en nom de tantes altres amb històries similars a les seves que mai no es podran fer veure. I com us deia abans- i com és lògic- els creadors de “Clean City” han buscat alhora cinc dones capaces de posar-se a cantar, muntar-se les seves petites coreografies, fer-nos riure quan fa falta, explicar-nos sense pèls a la llengua com els hi ha funcionat l’aventura migratòria i com han fet conviure les seves arrels amb el seu adoptat nou paisatge vital, i ficar-se el públic a la butxaca sense cap mena de dificultat. Però diria que Azas i Tsinikoris han confiat tant en les seves cinc protagonistes que s’han posat ells mateixos una mica massa mandrosos. Han deixat que siguin elles les que fan tota la feina , sense procurar oferir-les a canvi una bona dramatúrgia capaç d’anar més enllà de l’anècdota, per molt interessant que aquesta pugui semblar. I la proposta es transforma així massa sovint en quelcom també massa anecdòtic , massa farcit de moments agraïts però perfectament prescindibles, massa mancat de veritable articulació dramàtica.