Clean City

informació obra



Direcció:
Anestis Azas, Prodromos Tsinikoris, Constanza Brncic
Dramatúrgia:
Margarita Tsomou
Intèrprets:
Mabel Matchidiso Mosana, Lauretta Macauley, Rositsa Pandalieva, Fredalyn Resurreccion, Drita Shehi, Valentina Ursache
Composició musical:
Panagiotis Manouilidis
Escenografia:
Eleni Stroulia, Zaira Falirea
Vestuari:
Eleni Stroulia, Zaira Falirea
Il·luminació:
Eliza Alexandropoulou, Liana Taousiani
Vídeo:
Nikos Pastras
Ajudant de direcció:
Ioanna Valsamidou
Producció:
Vasilis Chrysanthopoulos
Autor:
Constanza Brncic
Sinopsi:

Potser no ho heu pensat mai, però la paraula neteja té, des dels temps del nazisme, una connotació sinistra. Les neteges ètniques, les operacions policials destinades a "netejar" una zona de delinqüents... Aquestes expressions prenen una nova dimensió amb la crisi que afecta Grècia i que ha propiciat l'aparició d'una gran pressió contra la comunitat immigrant. Aquesta comunitat que alguns voldrien "netejar", i en concret les dones immigrants, s'ha fet càrrec de netejar Grècia, aquest cop en el sentit més literal. I, ara, són elles les que pugen a l'escenari per explicar les seves històries i oferir-nos la visió que tenen del país que les ha acollit. Una dona filipina, una soprano de Moldàvia, una albanesa, una sud-africana casada amb un grec i una dona búlgara ens conviden a compartir les seves experiències i ens mostren els canvis radicals que ha experimentat el món del treball a Grècia en els últims anys. Sí, potser el missatge de fons no és amable, però es transmet a cop d'enginy i bon humor, aconseguint fer divertides les situacions més dures.

Anestis Azas i Prodromos Tsinikoris són autors de peces com ara Telemachus ‐ Should I Stay or Should I Go?, on posaven en contacte les joves generacions gregues amb la vella generació d'immigrants que van anar a treballar a Alemanya. Des del 2015 són directors artístics de l'Escena Experimental (-1) del Teatre Nacional d'Atenes.


Crítica: Clean City

16/07/2017

L'oportunitat d'escoltar coses que sabem, però no sentim sovint al nostre entorn

per Teresa Bruna

Més que un Recomana, això és una crònica perquè l'obra ja no és en cartell (se n'han fet dues representacions!). Els festivals van així: et proposen un rally per anar assaborint registres, però sense temps de fer feliç ningú amb la teva recomanació. Tenen, això si, una cosa molt bona: aquest viatge frenètic per tants estils, idiomes i maners d'entendre els projectes segons els creadors o el país d'origen, t'enganxen més que mai al teatre i no pararies d'entrar i sortir. Tinc el rècord a Avinyó. 8 funcions, durant tot el dia i tota la nit! 

Bé, anem a Clean City. La idea sorgeix de Anestis Azas i Prodromos Tsinikoris, dos puntals molt valorats a Grècia i al capdavant de Escena experimental del Teatre Nacional  d'Atenes. Fa uns cinc anys, quan el país anava tan mal dades amb la crisi i els rescats econòmics, va sorgir i guanyar punts el moviment Alba Daurada, d'extrema dreta, culpant de tot el que passava als immigrats. La seva proposta política es recolzava en la neteja del país, fet que va inspirar Azas i Tsinikoris: "si la paraula neteja per a ells vol dir fer fora gent, i resulta que és precisament la gent que volen fer fora del país els que fan la neteja a les nostres cases... Doncs nosaltres farem que s'expliquin", ens van dir a la presentació. 

I van idear una peça de teatre que donés veu a les dones de fer feines, aquestes dones anònimes que van haver de deixar la seva casa i, en molts casos, la seva família, per sobreviure en un altre país  on sovint fan dues i tres feines al dia perquè els seus fills visquin millor. Els creadors volien saber qui són per dintre, sobretot qui eren abans de deixar la seva casa i que ho expliquessin a l'espectador en primera persona i en clau d'humor, sense paternalismes. Elles farien el text amb els seus relats i ells ho ordenarien fent una metàfora de tot plegat. Van decidir que ho havien de interpretar les mateixes implicades, no pas actrius, i van fer un càsting per escollir un petit mosaic de dones diferents. Van trobar la  Lauretta (Sudàfrica), Rositsa (Bulgaria), Fredalyn (Filipines), Drita (Albània) i Valentina (Moldàvia). Tenen entre 35 i 65 anys. 

Les dones es presenten i ens diuen qui són, el que els agrada, ens parlen dels seus fills, marits... Expliquen anècdotes reals sobre els drets o falta de drets dels immigrants, els enyoraments... les seves sensacions vitals. Coneixem unes dones fortes, sense complexos, adaptades a la vida que porten sense amargors, fent broma de tot. També de personatges que ens perdem, perquè pertanyen a la Grècia d'ara i no els coneixem...  Tot el que van expressant  es tradueix a escena com una panoràmica del país. 

Ha estat tot un plaer escoltar-les! A més de les frases-protesta, com el que costa arreglar els papers dels nens, o l'abús a les dones i altres, vull ressaltar la Lauretta, de raça negra, que expressa sorpreses com ara: "És un país on els blancs treballen!" o "És un país molt estrany perquè tots els edificis estan junts..." Són cinc dones molt diferents, però procedents de la classe mitjana al seu país on el nivell de vida no  té res a veure amb el nostre. Una és filla d'un diplomàtic, l'altra està casada amb un economista, hi ha una cantant, una que havia estat mestra...  L'escenari té molt de color, diversos espais i una pantalla per a projeccions. 

També expliquen les seves sensacions en aquesta aventura del teatre, el fet de poder viatjar amb un espectacle, ens diuen que tenen que demanar vacances per poder pujar a l'escenari... Totes mantenen la seva feina i totes estan contentes d'haver-se conegut en aquestes circumstàncies tan especials i d'anar-se retrobant. 

I és entranyable com ho diuen tot amb un somriure, de vegades cantant o ballant... Quan les veus tan obertes i disposades és inevitable pensar que de vegades ens queixem de vici, quan, sense ser massa res, tenim un nivell molt més alt del que elles poden ni tan sols imaginar. Quan van acabar, el públic es va aixecar dempeus i no acabaven mai de saludar. I és que amb peces com Clean City s'aprèn molt!

A la sortida vaig compartir ascensor amb unes senyores que estaven admirades. Li van preguntar a l'ascensorista: És la primera vegada que al Lliure fan una cosa amb gent del carrer, oi? Són molt maques i fortes, no es nota gens que no són actrius! 

No, no és la primera vegada. La passada temporada el director francès Didier Ruiz va donar veu a una desena d'avis i àvies de Gràcia  per parlar de la Memòria històrica. Aquest any torna per parlar dels trans. El teatre-document s'està fent un lloc als nostres escenaris més compromesos.