Més que un Recomana, això és una crònica perquè l'obra ja no és en cartell (se n'han fet dues representacions!). Els festivals van així: et proposen un rally per anar assaborint registres, però sense temps de fer feliç ningú amb la teva recomanació. Tenen, això si, una cosa molt bona: aquest viatge frenètic per tants estils, idiomes i maners d'entendre els projectes segons els creadors o el país d'origen, t'enganxen més que mai al teatre i no pararies d'entrar i sortir. Tinc el rècord a Avinyó. 8 funcions, durant tot el dia i tota la nit!
Bé, anem a Clean City. La idea sorgeix de Anestis Azas i Prodromos Tsinikoris, dos puntals molt valorats a Grècia i al capdavant de Escena experimental del Teatre Nacional d'Atenes. Fa uns cinc anys, quan el país anava tan mal dades amb la crisi i els rescats econòmics, va sorgir i guanyar punts el moviment Alba Daurada, d'extrema dreta, culpant de tot el que passava als immigrats. La seva proposta política es recolzava en la neteja del país, fet que va inspirar Azas i Tsinikoris: "si la paraula neteja per a ells vol dir fer fora gent, i resulta que és precisament la gent que volen fer fora del país els que fan la neteja a les nostres cases... Doncs nosaltres farem que s'expliquin", ens van dir a la presentació.
I van idear una peça de teatre que donés veu a les dones de fer feines, aquestes dones anònimes que van haver de deixar la seva casa i, en molts casos, la seva família, per sobreviure en un altre país on sovint fan dues i tres feines al dia perquè els seus fills visquin millor. Els creadors volien saber qui són per dintre, sobretot qui eren abans de deixar la seva casa i que ho expliquessin a l'espectador en primera persona i en clau d'humor, sense paternalismes. Elles farien el text amb els seus relats i ells ho ordenarien fent una metàfora de tot plegat. Van decidir que ho havien de interpretar les mateixes implicades, no pas actrius, i van fer un càsting per escollir un petit mosaic de dones diferents. Van trobar la Lauretta (Sudàfrica), Rositsa (Bulgaria), Fredalyn (Filipines), Drita (Albània) i Valentina (Moldàvia). Tenen entre 35 i 65 anys.
Les dones es presenten i ens diuen qui són, el que els agrada, ens parlen dels seus fills, marits... Expliquen anècdotes reals sobre els drets o falta de drets dels immigrants, els enyoraments... les seves sensacions vitals. Coneixem unes dones fortes, sense complexos, adaptades a la vida que porten sense amargors, fent broma de tot. També de personatges que ens perdem, perquè pertanyen a la Grècia d'ara i no els coneixem... Tot el que van expressant es tradueix a escena com una panoràmica del país.
Ha estat tot un plaer escoltar-les! A més de les frases-protesta, com el que costa arreglar els papers dels nens, o l'abús a les dones i altres, vull ressaltar la Lauretta, de raça negra, que expressa sorpreses com ara: "És un país on els blancs treballen!" o "És un país molt estrany perquè tots els edificis estan junts..." Són cinc dones molt diferents, però procedents de la classe mitjana al seu país on el nivell de vida no té res a veure amb el nostre. Una és filla d'un diplomàtic, l'altra està casada amb un economista, hi ha una cantant, una que havia estat mestra... L'escenari té molt de color, diversos espais i una pantalla per a projeccions.
També expliquen les seves sensacions en aquesta aventura del teatre, el fet de poder viatjar amb un espectacle, ens diuen que tenen que demanar vacances per poder pujar a l'escenari... Totes mantenen la seva feina i totes estan contentes d'haver-se conegut en aquestes circumstàncies tan especials i d'anar-se retrobant.
I és entranyable com ho diuen tot amb un somriure, de vegades cantant o ballant... Quan les veus tan obertes i disposades és inevitable pensar que de vegades ens queixem de vici, quan, sense ser massa res, tenim un nivell molt més alt del que elles poden ni tan sols imaginar. Quan van acabar, el públic es va aixecar dempeus i no acabaven mai de saludar. I és que amb peces com Clean City s'aprèn molt!
A la sortida vaig compartir ascensor amb unes senyores que estaven admirades. Li van preguntar a l'ascensorista: És la primera vegada que al Lliure fan una cosa amb gent del carrer, oi? Són molt maques i fortes, no es nota gens que no són actrius!
No, no és la primera vegada. La passada temporada el director francès Didier Ruiz va donar veu a una desena d'avis i àvies de Gràcia per parlar de la Memòria històrica. Aquest any torna per parlar dels trans. El teatre-document s'està fent un lloc als nostres escenaris més compromesos.
