Coloma

Teatre

informació obra


Intèrprets:
Marina Collado
Direcció:
Montse Bonet
Dramatúrgia:
Marina Collado
Sinopsi:

Coloma és una obra cronològica que transcorre en un temps concret: dels darrers anys del franquisme fins a principis del segle XXI. És el relat de tota una generació illenca, que va forjar el seu caràcter i la seva particular visió del món a partir d’uns esdeveniments històrics de gran transcendència, com la transició espanyola i el boom turístic a les Balears.
El nom de la protagonista dona nom a l’obra. No és un nom qualsevol, és un símbol. Na Coloma és una al·lota que evoluciona com ho fa el seu voltant i el temps que li ha tocat viure. Ella és el retrat d’una dona, d’una família i d’una societat mallorquina que s’ha d’enfrontar a la seva època i al xoc cultural i ideològic que suposa el turisme.
La història va néixer a partir d’una conversa amb ma mare. Jo volia escriure sobre Mallorca, la seva gent i les seves tradicions. Volia parlar sobre les meves arrels i per això vaig fer seure a ma mare perquè em parles d’ella, de la seva infància, del que li havien explicat dels seus avantpassats… I el primer que li va sortir, va ser:
– Ui, de sa meva infància? No record moltes coses, ara mateix s’única imatge que tenc és de jo asseguda a una cadira menjant pipes m’entres la resta girava al meu voltant.
I amb aquesta imatge, vaig començar a escriure. És una historia sobre una Mallorca, rural i pagesa, que transitava cap al que és ara: una illa en procés de globalització dedicada 100% al turisme. La vida de la protagonista s’explica a través de diferents moments de la seva vida, però sobretot a través de dotze personatges que l’acompanyen des de la seva infantesa fins a l’edat adulta.
És una peça atrevida, complexa i difícil d’etiquetar. No és un monòleg malgrat que una sola actriu interpreta els 12 personatges de l’obra. L’originalitat de Coloma resideix en el fet que el públic té un paper molt actiu en la narració. Els espectadors, lluny de ser passius, hauran de fer ús de la seva imaginació per fer un viatge en el temps, i així entendre millor el seu bagatge cultural.

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: Coloma

06/05/2021

Preciós vol, el d'aquesta Coloma

per Jordi Bordes

Un monòleg és un format molt exigent per a una jove actriu. Més, quan pretén representar un grapat de personatges, la majoria de forma realista (i alguns altres, en to fantasmagòric). La peça narra com creix una nena, que s’ha sentit tota la vida poc estimada, i que decideix sortir del poble de la seva Mallorca natal i viatjar a Barcelona. El repte és majúscul quan no es recorre a l’habitual atretzzo per a identificar cada personatge (i en representa una dotzena). Se’ls reconeix, sobretot, per la postura corporal que adopta l’actriu i dramaturga, Marina Collado. La senzillesa de la trama, explicat amb honestedat genera una empatia que tothom celebra. I que ho narri una actriu amb l’accent mallorquí, que, com Coloma, comença a fer el primer vol a l’escena, també reforça aquesta sensació de petit privilegi. Cert és que el to de conte explicat repeteix una cadència tonal, que podria investigar més (amb canvis de tons o amb altrs ritmes en formular les frases, per exemple).

El record més llunyà de na Coloma és que, de petita, menjava pipes contínuament. I que li era permès, potser, perquè així preguntava menys. En realitat, les seves preguntes tant ingènues com encertades, tenen un to de Mafalda. I és que Coloma vol pensar què serà de gran i no li val ser dona de la casa, només. La infància que viu la protagonista és la de l’esclat del turisme. Toni Gomila ja n’ha fet referència a aquest passatge a Rostoll cremat i, en certa manera, a Acorar. Tamvbé en fa referència Tomeu Amer, en clau de clown i acròbata, a Peix. Però la mirada a Coloma és d’una feliç ingenuïtat que no entén les pors de la mare per la mort de Franco. Ella fa la primera comunió sense massa esma i sempre prefereix viure aïllada dels companys de classe. A la masia, escolta totes les converses de les germanes grans i dels pares, i abraça el seu gos. I, des d’aquesta finestra, ens explica què entén i com viu les nits de ball, la primera menstruació, la residència on anirà a viure el pare i, l’esclat de vida, en trobar-se sola a Barcelona. I descobrir la vida, per fi, sense filtres.

L’espai escènic és esquemàtic i el joc de llums permet traslladar alguna escena a una esfera de rondalla, de veïnes que remuguen les desgràcies de la família i de l’aparició d’una mena de fada blanca que la guia cap al camí per sentir-se lliure. Les perxes penjades amb roba són l’univers limitat de la dona de finals del segle XX. Màgicament, quan es retira la roba, les ombres que projecten al fons evoquen als núvols que Coloma, algun dia, decidirà abraçar des d’un avió.