Ja fa una dècada que es va estrenar aquest muntatge, escrit per Lorena Romanin, a Madrid. El 2015, s'estrenaria a Buenos Aires amb el repartiment que, ara està fent temporada al Versus Glòries. No és gens habitual que un muntatge tingui aquesta continuada presència als teatres i sense canvis al repartiment. Això fa que la peça estigui tan viscuda que ja forma part de la vida diària dels intèrprets. No hi ha pas cap automatització, hi ha la vida que s'hi ha arraulit a sobre. Com qui fe una capcinada dalt d'un tren que l'ha de dur a un destí de mitjana distància.
Efectivament, aquesta peça de brou argentí, no surt del menjador pràcticament i d'una relació claustrofòbica d'una mare separada i un fill amb diversitat funcional. La sobreprotecció acaba sent tòxica però mantenint una relació estable. L'aparició de la cosina (castigada per la seva mare a desconnectar de les seves amistats de sexe drogues i rock&roll de la capital i desplaçada al poblet de la tieta) trenca aquella pau i s'obren les finestres. Sempre fa angúnia travessar les vies del tren quan la tanca de la carretera està alçada, però són les passes que cal anar fent per créixer. Madura la persona que ho travessa sola i, sobretot ho fan els que la cuiden, que han de confiar en l'aprenentatge anterior perquè eviti cap perill.
Guido Botto Fiora (Juan), Luciana Grasso (Vale) i Silvia Villazur (la mare/tieta) mostren les vulnerabilitats dels seus personatges amb honestedat. Són accions subtils, que eviten caure en una gesticulació exagerada, en una magnificació de la diversitat funcional. I és que el grau de discapacitat es relativitza en una relació diària familiar, on tot pot ser element de broma, de gest còmplice. Hi poden haver sorolloses baralles, però, en realitat, batega una estimació sublimada que, en tot cas, perjudica el creixement individual. Vale trenca la dinàmica i, amb el convenciment que el seu cosí ha de poder desitjar, ha de sortir de la closca, es van obrint els paràmetres (sovint d'amagat de la tieta).
El teatre integratiu ha superat el quadre de l'actor que representa una diversitat i, en canvi, convida un intèrpret amb una diversitat similar què s'hi exposi. La veritat és molt més profunda: L'experiència es multiplica. Per citar alguns exemples es pot parlar dels escenaris Especials de Clàudia Cedó (Els àngels no tenen fills), La niña bonita (Amy & The Orphans), o Vero Cendoya (Bogumer) i Liant la troca (Fuck-in-progress).
El muntatge partipa de la primera edició de Latituds en què, entre altres propostes vam poder veure un excel·lent treball interpretyatiu a la Badabadoc: Una.
El final de la peça, en què tot va molt dirigit (com un tren amb el seu llit de vies), és desconcertant. El darrer fosc s'obre al final més obert possible. Com quan un ocell emprèn el primer vol des del niu i es confia que evitarà la patacada fatal. La tendresa d'obrir la mà perquè pugui saltar la llagosta. Confiar i respirar. Són dues accions que cal anar repetint-se, com el trotar reiteratiu de les rodes encalçant els salts de les vies, aquell truc-truc-truc màgic del viatge desitjat, de la vida que comença, per fi...
