Conferència espectacular

informació obra



Autor:
David Espinosa
Intèrprets:
David Espinosa
Sinopsi:

Conferència espectacular és una particular “classe magistral” sobre les arts escèniques interdisciplinàries que combina la paraula amb la manipulació d’objectes, l’acció coreogràfica i el teatre d’ombres. Un recorregut audiovisual per la història del teatre no convencional a Catalunya i la resta d’Europa, a través de les vivències de l’artista escènic David Espinosa. 

Es tracta d'un espectacle divulgatiu on s’explica què són les noves escenes i què ha impulsat el sorgiment dels formats teatrals més innovadors, de l’arribada de l’electricitat al teatre fins a l’era digital, d'Adolphe Appia i Adrià Gual a Carles Santos o la Fura dels Baus, passant pels artistes que han marcat d’alguna o altra manera la nostra trajectòria: Pina Bausch, Tadeusz Kantor, Joan Brossa, Rodrigo García, Els Joglars, Wim Vandekeybus, Mal Pelo, La Zaranda, Peter Brook, Needcompany, General Elèctrica o Odin Teatret, per citar-ne alguns.

Aquesta conferència espectacular, en la qual mirarem d’explicar que és aquesta cosa tan inexplicable que fem comparant la nostra obra insignificant (representada amb objectes, maquetes i ombres) amb la dels artistes més consagrats, és la nostra manera d’homenatjar-los i agrair-los les seves influències.

Crítica: Conferència espectacular

23/01/2021

Quiche Kitsch i un esquelet

per Jordi Bordes

David Espinosa construeix un espectacle en clau de quiche amb tots els seus retalls de memòria del seu primer teatre i hi inclou el que va aprendre quan va començar a estudiar teatre. Ho fa amb el seu llenguatge habitual de petits elements de joguina, de qualsevol mercadet de segona mà. Un món pop amb les figures mes kitsch. La gràcia és bastir un discurs coherent i amb instants emotius amb figuretes de plàstic tronat. Ell va accedir al teatre per casualitat perquè la seva familia era més de cine i de pel·lícules de dissabte a la tarda al Cine de barrio de la TVE. És una aproximació prou interessant perquè permet accedir a noms i formes teatrals molt ampli i prou significatiu. Aquest era l'encàrrec que li havien fet i ho acomplert sobradament.

La narració d'aquesta particular història del teatre la narra un cos extern, de fet, un esquelet. Segurament, aquest és el mínim comú múltiple d'artistes i espectadors d'arrencada. També de les persones que mai s'han sentit interessades per les arts escèniques. I aquest és el repte. Que hi descobreixin l ironia (més o menys gamberra) a partir dels contrastos i que el subtext aflori com una sorpresa. Probablement, com li va passar a Espinosa en assistir al seu primer espectacle de dansa contemporània. Algun ressort deuria disparar-li quan va acabar apostant pel teatre dansa i el d'intervenció directa al públic (Fura dels Baus, Comediants...).

Els espectacles que es van referenciant no són en ordre cronològic ni de local a internacional. Surt arran del discurs (Espinosa debuta amb el català amb la seva veu en off, que presta a l'esquelet sense cordes vocals) desordenat i caòtic de l'autor i performer. De fet, aquest caos és el que respira en l'espai al final de la peça, tot escampat i remogut. Espinosa no s'amaga d'explicar els seus treballs anteriors. Perquè només és del 2012 que ha integrat les figuretes a escala en la seva creació (Mi gran obra). Posteriorment, també l'hem vist experimentant amb la interactivitat i Shakespeare en audio (Much ado about nothing), o amb l'oportunitat que l'espectador jugui amb la llum per a construir un espai idoni segons la música que pot sentir. Espinosa ha anat integrant tot aquest mon de personatges pop al seu llenguatge escènic. Com també han marcat altres artistes com José de Pazos o Pere Cabaret amb Out of the box o col·leccionistes com el periodista Jaume Vidal ha fet net dels fons dels calaixos a Caixes frikis.

En aquest univers dantesc, Espinocs permet veure convertit Boadella com un dels Set nans i la seva cúpula (en una mena de gàbia d'or), el caganer per evocar el medra! de'Ubu rei, que després també perfila un Jordi Puijol amb barretina, I Pasqual Maragall sobre d'un cotxes (que després es esclafat per evocar Accions de la Fura des Baus. Les referències són constants i obren calaixos de memòria als espectadors més madurs. I desperta sorpresa als que ho son menys. Vol donar referents perquè puguin ampliar un bagatge que ell va trigar molt a omplir. Potser podria estalviar-se el bonus track dels vídeos de Youtube (per això deuen ser els dossiers pedagògics, no? que trenca el final. Acabar amb el video del Santos sí que és un bon final (riute'n del vídeo d'El lado más bestia de la vida l'Albert Pla o el Mounsier Costeau dels Amics de les Arts!)