Roberto Olivan és un coreògraf i
ballarí que des de la fundació de la seva companyia R.O.P.A, l’any 2001, sempre ha volgut
incloure el circ en les seves creacions. No fa circ, però el fusiona com ningú
amb altres arts i li manté la seva identitat. Format a Bèlgica, Olivan (Premi Nacional de Cultura 2014) ha
col·laborat en alguna ocasió amb el festival de joves talents Crece, del Circo
Price de Madrid, i tant en el festival que dirigeix a Deltebre com en els seus espectacle Homeland
(2006) o Le vertige du papillon (2003), entre d'altres, ha incorporat el circ sense complexos. Des d’aquest punt de vista, tots els
interessats en les arts circense l’han de tenir com un referent, tant per la
qualitat dels seus espectacles com per la búsqueda de nous llenguatge que
incorporen l’espectacularitat del circ i de les acrobàcies sense rebaixar-ne la
seva potència.
En el seu nou espectacle, una ambiciosa coproducció del Festival
Grec, Olivan s’ha rodejat de brillants artistes de circ, molts dels quals
provenen de companyies contemporànies punteres. És el cas de Manuel Tiger, que
apareix amb una curiosa báscula, o Delia Ceruti, que presenta un bon i emotiu número
de corda llisa. Un dels aspectes més interessant
és, segurament, la fusió que en aquesta creació fa del circ amb les danses
urbanes, que hi tenen un paper destacadíssim i pot situar aquesta creació com
un referent. Amb aquest espectacle, Olivan dignifica les danses urbanes, que
molts consideren de segona categoria, i les barreja amb el circ, la dansa i el
moviment en busca dels nous llenguatges dels cossos, aquesta recerca tant
preuada pels creadors actuals.
Està trobant l’or Roberto Olivan
en la seva carrera ? L’or en el sentit creatiu, no monetari. Segurament sí. A Cuculand
Souvenir hi ha molts bons moments, però en destacaria dos: els 10 primers
minuts, amb excel·lents acrobàcies que ens recorden a aquelles troupes d'acròbates xinesos
que salten les anelles, i un solo inolidable de Chey Jurado, que ens deixa
literalment estupefactes amb els seus moviments a mig camí entre un llangardaix i un robot.
A l’espectacle hi ha moments que
tant per un ritme lent com per la búsqueda d’un significat, l’espectador es pot
perdre buscant un missatge. El fet de compartimentar i presentar com a peces
aïllades, segurament no ajuda a entendre aquest missatge, tot i que el problema,
penso, és que els creadors no busquen posicionar-se sobre si les noves
tecnologies són una revolució que democratitza el coneixement o, pel contrari,
ens fa esclaus de les pantalles.
Molt destacable és el treball
visual, obra del reconegut artista francès Romain Tardy. 22.960 centímetres
de leds, 900 metres de cablejat elèctric i 574 canals de control DMX fan que
els llums dels quadres de leds, les illes luminescents, les pantalles
fragmentades i la música electroacústica s’erigeixin en una escenografia de
gran format amb tant de protagonisme com el dels artistes sobre l’escenari.
