Cuculand souvenir

Dansa

informació obra


Coreografia:
Roberto Olivan
Intèrprets:
Akira Yoshida, Chey Jurado, Manuel Tiger, Tina Afiyan Breiova, Luis García “Fruta”, Dunya Narli, Delia Ceruti, Romain Tardy
Composició musical:
Laurent Delforge
Direcció Musical:
Laurent Delforge
Escenografia:
R.O.P.A
Vestuari:
Adriana Parra
Il·luminació:
Oriol Ibañez
Vídeo:
Vèrtex Comunicació
Producció:
R.O.P.A
Autoria:
Sofia Asencio, Tirso Orive
Sinopsi:

Qui ens salvarà de nosaltres mateixos?

Aquesta és la pregunta que Roberto Olivan intentarà resoldre amb Cuculand Souvenir, una investigació-reflexió sobre els moments caòtics i de confusió actuals que sembla que ens han portat cap a una frenètica monotonia on només depenem de l’esperança.

A Cuculand Souvenir, la nova producció de la companyia d’arts escèniques Roberto Olivan Performing Arts, Roberto Olivan ha volgut explorar l’impacte de la tecnologia en el camp de l’expressió personal creativa, acompanyat de ballarins i artistes de circ, de la música electroacústica de l’escultor de sons Laurent Delforge, i de la il·luminació escenogràfica de l’artista visual Romain Tardy. Una gran producció que jugarà amb la gravetat, els cossos, les llums i els sons hipersensibles.

Lluny de lliçons morals, Cuculand Souvenir és una provocació que arriba per interrogar-nos sobre la nostra condició humana.

Chey Jurado, finalista a la categoria de ballarí dels Premis de la Crítica 2018

Crítica: Cuculand souvenir

22/04/2018

Tecnològicament dispers

per Núria Cañamares

Roberto Olivan s’ha preguntat sobre l’impacte de la tecnologia a les nostres vides i s’ha envoltat d’artistes de diferents disciplines per explorar-ho. Ballarins, acròbates, músics, il·luminadors... El resultat és ‘Cuculand Souvenir’, la terra de bojos en què sospita que vivim enduts per la rapidesa del moment, dels canvis, d’un present i futur que ja són passat i que oblidem també ràpidament.

La posada en escena és espectacular i contextualitza eficaçment el quadre. La presideix una escenografia de gran format amb obertures per les quals entren i surten els intèrprets, una multipantalla, uns leds de gran potència que remeten a la programació dels dispositius electrònics i una banda sonora electroacústica d’absoluta contemporaneïtat.

Arrenca amb 10 minuts de ritme frenètic on, com bits, els artistes realitzen tot tipus de salts, portés i acrobàcies amb fugaces corredisses i sense un sol frame de treva que fa presagiar a l’espectador que arribarà a l’extenuació. Però no. Seguidament l’acció entra en un codi de posicions en què cada número estableix una situació i els intèrprets l’han de seguir. El públic s’hi endinsa de seguida i és una llàstima que el recurs no vagi més enllà, ja que compta amb un enorme potencial.

A partir d’aquí el punt de partida es dispersa i cada artista exhibeix la seva tècnica: un número d’acrobàcies amb bancs, un número de corda, un número de hip hop, un número de contorsionisme, etc. fins arribar a una espècie d’èxtasi que culmina en una orgia catàrquica que donarà pas, novament, als motius digitals per, finalment, cloure amb un joc circense col·lectiu servint-se d’una imponent bàscula.

Aquest anar i venir argumental amb digressions humorístiques (com per art de màgia apareixerà un conillet rosa) o angoixants (presenciem gairebé una asfixia) despista el públic i desmereix la invitació d’Olivan a la reflexió, si bé encaixa amb la tempesta d’ímputs que rebem diàriament a la societat actual. Pot el creador caure en la conclusió de la seva pròpia investigació?