Dale recuerdos XXXVI

informació obra



Autor:
Didier Ruiz
Direcció:
Didier Ruiz
Sinopsi:

El retrat escènic i la memòria són alguns dels temes que més interessen Didier Ruiz. D’aquí que, amb La compagnie des Hommes, que dirigeix des del 1998, hagi creat molts espectacles que, com aquest, porten la vida real a l’escenari. En aquesta ocasió, els protagonistes són migrants procedents de l’Àfrica subsahariana. Tots són d’edat avançada i, per això mateix, conserven encara el vincle entre dos mons: el que han hagut de deixar enrere i el que, amb més o menys recança, els acull avui. Com van arribar fins aquí? Per què van deixar casa seva? Com han viscut aquest canvi de cultura? Quina ha estat la seva contribució a la construcció de la Catalunya (i de l’Europa) d’avui? Aquests migrants de primera generació ens deixen en herència allò que posseeixen: records, enyorances i la vivència d’habitar un país que no és el propi, un món que sempre necessita una persona nouvinguda a qui ignorar.

És un nou espectacle de la sèrie Dale recuerdos (Je pense à vous). A Barcelona, ja en vam veure un l’any 2017, creat amb avis i àvies del barri de Gràcia que parlaven de la vida, la solitud, la guerra, l’amor i les absències que els tenallaven el cor. Aquest Dale recuerdos (Je pense a vous) ha pres mil i una formes en les comunitats diferents on s’ha posat en escena fins a arribar a la versió XXXVI que veurem enguany. És un exemple més d’una manera de fer teatre que Didier Ruiz i La compagnie des Hommes han aplicat a col·lectius diversos que van des de persones transsexuals fins a adolescents. En cada cas, la companyia treballa amb un grup local, fa una tria acurada de les històries que s’hi expliquen i proporciona al conjunt de protagonistes, que mai no són professionals de l’escena, un aprenentatge bàsic per projectar la veu i moure’s en escena de la manera correcta.

Crítica: Dale recuerdos XXXVI

23/07/2021

Bategar, en grup, les soledats

per Jordi Bordes

La soledat és compartida. Tothom pot intuir que la seva sensació d'anar-se apartant del centre d'atenció del món succeeix a tots. Cadascú amb la seva particularitat amb el seu matís, amb el seu to de lucidesa. Didier Ruiz no li agrada que es defeineixi el seu teatre comunitari (no li agrada posar cognom al teatre perquè estigmatitza). en tot cas, ell prefereix parlar del teatre de la huamnitat. Perquè tots podrien ser testimonis de les diferentsa séries que enfila amb les seves sèries d'accions escèniques (dir-ne espectacle, també sembla que trenqui la puresa en què es construeix).

La proposta escènica és tant simple com despullada. Un dispositiu que intercal·la records emocionals, amb fets històrics que han punxat l'ànima de qui ho explica. Es narra, quasi sempre amb una mateixa cadència. I símplement, posant-se dret, i a una passa (o dues) del prosceni. Es diu el record sense memritzar. Sabent que potser en té de mñés divertits o sucosos. Però procurant mantenir un equilibri perquè el públic no deixi d'atendre ningú. El repte no és tant què es diu si no com s'escolta.

El 2017, un grapat d'avis de Gràcia parlaven dels seus records de la Guerra Civil. Però també cantaven cançons de bressol a Dale recuerdos XXX. Ara, el Grec, va demanar repetir l'experiència amb gent gran immigrada del continent africà. Les cançons de bressol són unes altres. L'àlbum de fotos que obra i tanca l'espectacle tenen uns fons molt més exòtics. No hi ha instant per a la dansa (potser per raons de Covid...) En tot cas, els testimonis rriben 0gual de tensos a l'entrada i surten amb la mateixa sensació d'alleujament d'haver dit i haver estat escoltat. Si comparem les perspectives respecte els avis del 2017, parteixen d'un major pànic pel fet de no sentir-se ben bé d'enlloc. Que ningú els reclami (com a paos, com a família, com a societat). Només poden planyer que avui la situació de desigualtats no decreix si no que augmenta. Tant institucionalment, com socialment. Les accions, simbòliques, per pregar o pensar en les persones desaparegudes en el seu pas per l'Estrat de Gibraltar encoratgen però són insuficients. S'acaba la peça al CCCB, ells dibuixen un somriure de feicitat empoderador i al públic se li repeteix la pregunta: "I què fem per no oblidar-los, als que ja fa anys que som amb nosaltres i als que han de venir?" I, potser més tererible encara "I què fem perquè o ens oblidin? Perr deixar un rastre de dignitat i coherència en aquest pas, més o menys solitari,per la vida?". Sentir que es batega conjuntament és un petit gest de redempció.

Didier Ruiz comença a tenir una col·lecció de sèries a Barcelona des del 2015, com a possibilitat (amb les demandes dels adolescents, rabioses). a la satisfacció d'haver donat el difícil pas de les persones que transiten de sexe: Trans (més enllà) al 2018 o un treball immersiu a Youth#4, també el 2018. El Grec també ha mprogramat espectacle per parlar sobre el tràngol de la immigració (Paisatges Als Ulls, P.A.U.) i sobre el racisme a Catalunya (No es país para negras). Dale recuerdos XXXVI no fa més que certificar, des dels testimonis anònims, que la situació d'indefensió es anté. I que toca aremangar-se per a fer més humà el teatre i la vida que tenim a l'abast.