Dansa d'agost

informació obra



Autor:
Brian Friel , Jordi Vallejo
Intèrprets:
Màrcia Cisteró, Mónica López, Marta Marco, Òscar Muñoz, Nora Navas, Carlota Olcina , Albert Triola, Ramon Vila, Sara Espígul
Escenografia:
Sebastià Brosa, Elisenda Pérez Tapias
Vestuari:
Annita Ribera
Il·luminació:
Guillem Gelabert
Producció:
La Perla 29
Companyia:
La Perla 29
Sinopsi:

Dansa d’Agost descriu amb tendresa i nostàlgia però també amb cruesa la vida de cinc germanes solteres d’entre trenta i quaranta anys que viuen juntes al petit poble de Bally Beg, a la Irlanda rural de l’any 1936. Records, memòries d’un mes d’agost que va veure com el precari equilibri de la llar de les germanes Mundy s’esfondrava.

Finalista en la categoria d'espectacle Premis de la Crítica 2016

Ferran Utzet, finalista en la categoria de director. Premis de la Crítica 2016

Guillem Gelabert, finalista en la categoria d'il·luminació. Premis de la Crítica 2016

Crítica: Dansa d'agost

03/04/2016

Ebries d'emoció

per Iolanda G. Madariaga

L’estiu de 1936 -la data no és casual, sinó altament referencial- va representar l’inici de la fi d’algunes coses. A un petit poble irlandès del comptat de Donegal, en la lluna plena d’agost, un nen de set anys va conèixer el seu pare; algú va veure en una esquerda una mena de nefast presagi i s’esfumaren la innocència, l’alegria, l’esperança... o tot plegat. Brian Frield va escriure aquesta “història irlandesa” recuperant històries i anècdotes de la seva pròpia família i convertint-la en tot un conte que es mou entre el mite i el relat històric. Res més adient per a un relat d’aquestes proporcions que la “representació teatral”.  Frield ens situa un drama familiar en el context prou precís del poble de ficció Ballybeg a l’agost del 36; les seves al·lusions i referències constants a diversos universos mítics, però, acaben per donar una dimensió tràgica als fets. La forma del relat és la d’un immens flashback en primera persona en que el personatge de Michael Evans és l’alter ego de l’autor madur retornant a la casa familiar. No és el cas de desentrellar la complexa xarxa de relacions que teixeix Frield entre el món celta precristià, el catolicisme enfrontat al anglicanisme, les creences animistes ugandeses importades pel pare Jack i les idees revolucionaries que travessen l’Europa del primer terç del segle XX, a més de les clares al·lusions a personatges emblemàtics de la història del teatre. La condensació de referents de tot tipus nodreix l’aspecte més literari de l’espectacle, però allò que fa de Dansa d’agost (Dancing at Lughnasa, 1990) un brollador d’emocions és troba en l’intens i delicat treball de Ferran Utzet i el seu equip. D’Utzet és el prodigi d’agermanar actrius i actors de trajectòries tan diferents. Comptant, això sí, amb la professionalitat de tot l’elenc, Utzet els ha endinsat en el món Frield per fer-los ballar una extraordinària coreografia de més de dues hores al so de la música de les seves pròpies paraules i alguns “sorolls” externs més o menys musicals. En interpretar la gran dansa ritual de tornar al present allò que tal vegada esdevingué, actors i actrius estenen la seva pròpia xarxa de complicitats que ens captiva. Són cinc dones que ballen al voltant del seu germà: l’heroi missioner retornat d’Uganda per motius poc clars. Ramon Vila és el Pare Jack, el capellà “desorientat”; cansat i malalt, esdevé la figura clau de les escenes més oníriques en les que fa surar una fantasmagòrica lucidesa. Cinc dones per criar un nen fruit d’una relació fora del matrimoni: el narrador/invocador dels esperits de la seva família, Albert Triola, ens situa, ens explica i, tot fent girar una baldufa -sense esgarips ni ganyotes-, torna als seus set anys, a l’estiu de 1936. Cinc ballarines per un sol ballador... (cinc eren les filles de Bernarda Alba i La Poncia advertia de “la fuerza de un hombre entre mujeres solas”), en Gerry Evans és un poca-solta encisador, en la pell d’Òscar Muñoz esdevé el ballarí que posa ales als peus de les germanes. Rose, Kate, Maggie, Agnes i Chris o Màrcia Cisteró, Mònica Lòpez, Marta Marco, Nora Navas i Carlota Olcina, tan diferents i tant germanes, tan al servei les unes de les altres que es fa estrany no recordar-les juntes en cap repartiment. Les cinc germanes Mundy ballen juntes i per separat allò que els toca ballar i les cinc ho fan de forma que l’aire que mouen les seves faldilles o un bri dels seus cabells transmet emoció. Ballen en un espai convencional, una escenografia de caire naturalista que els actors aniran re-significant en els seus desenvolupaments i trencant els murs invisibles que crearen a l’inici -o potser només eren una il·lusió òptica dels espectadors?. Una mena de il·lusionisme teatral subtil per ampliar l’horitzó costumista que sembla assentar-se a l’inici. Això no és fer trampa sinó embarcar-nos en la màgia que desprèn el relat fins deixar-nos portar pel ritual màgic que es celebra a la Biblioteca de Catalunya. Un ritual que ens mena a voler abraçar a cada una de les seves oficiants per dir-les-hi a cau d’orella, germana. 


Trivial