Dansa d'agost

informació obra



Autor:
Brian Friel , Jordi Vallejo
Intèrprets:
Màrcia Cisteró, Mónica López, Marta Marco, Òscar Muñoz, Nora Navas, Carlota Olcina , Albert Triola, Ramon Vila, Sara Espígul
Escenografia:
Sebastià Brosa, Elisenda Pérez Tapias
Vestuari:
Annita Ribera
Il·luminació:
Guillem Gelabert
Producció:
La Perla 29
Companyia:
La Perla 29
Sinopsi:

Dansa d’Agost descriu amb tendresa i nostàlgia però també amb cruesa la vida de cinc germanes solteres d’entre trenta i quaranta anys que viuen juntes al petit poble de Bally Beg, a la Irlanda rural de l’any 1936. Records, memòries d’un mes d’agost que va veure com el precari equilibri de la llar de les germanes Mundy s’esfondrava.

Finalista en la categoria d'espectacle Premis de la Crítica 2016

Ferran Utzet, finalista en la categoria de director. Premis de la Crítica 2016

Guillem Gelabert, finalista en la categoria d'il·luminació. Premis de la Crítica 2016

Crítica: Dansa d'agost

21/03/2016

Temps de sega... o la Casa de Bernarda Mundy

per Josep Maria Viaplana

Ambientada en la Irlanda del 1936 (i tot el que aquell any comporta, inici de la nostra guerra civil, i primeres proves del poder destructiu dels feixismes a Europa...), una casa d'un petit poble rural habitat per cinc germanes, pel petit fill d'una d'elles (el pare és un tarambana encisador, però tarambana) i per l'oncle Jack, amb un passat com a capellà castrense britànic, fins a la independència irlandesa, i missioner després, tot a Uganda, retornat després de patir una malaltia que també li minva les facultats.

És l'estiu, i tenim a cinc dones joves (en termes actuals) que conviuen i miren de sortir-se'n voltades pels prejudicis d'una petita comunitat i les seves pròpies pors i autoenganys, que sovint parlen d'homes, que adoren ballar però que no aniran al ball tradicional de l'1 d'agost per a no ser assenyalades, especialment per la Kate, la més gran d'elles i que ha pres la responsabilitat d'una mare, i que treballa com a mestra de l'escola del poble. Mentrestant, la visita del Gerry Evans, pare del petit Michael amb la Chris, la més joveneta de totes, aporta una mica de distracció...

Un text extraordinari sobre les vides quotidianes d'aquestes dones en el decurs de poques setmanes, el temps de la sega, motiu de celebracions paganes que conviuen -no sense conflicte- amb un catolicisme abassegador. Ens és impossible no identificar-nos amb elles, amb aquesta família que ens recorda tietes i germanes, mares i àvies, dones que tots i totes hem conegut.

En realitat, tot ell és la narració des de la perspectiva del Michael, que en aquella època era un nen, i amb els seus ulls ho mirem, informats en els buits que deixen els diàlegs, per les seves explicacions de narrador. Un text extraordinari, torno a repetir, que constitueix un caramel per a qualsevol director i pels actors i actrius que l'interpreten.

La mà de Ferran Utzet fa que tot es vagi donant amb un ritme i una intensitat matemàtiques perquè sorgeixin les nostres emocions (encara que pugui resultar un oxímoron) des de la platea, perfectament conduïdes pels intèrprets. La posada en escena, la casa i el jardí, està perfectament adaptada a la perspectiva de dues grades oposades, que resten ateses per la veu i els moviments de tots ells i elles, com si fos la cosa més natural.

Tothom ho fa molt bé en el repartiment, però havent vist un assaig unes setmanes enrere*, un té la sensació que la direcció ha volgut igualar aquesta intensitat bategant en la història, i modular-la fins a fer que es correspongui en cada moment a la que la visió del director demana. Amb tot, això pot dificultar (només) un pèl que els personatges 'siguin' en lloc de que 'interpretin', per això cal destacar vivament la espontaneïtat de la Maggie que encarna (mai millor dit) la Marta Marco, i la tendresa i candidesa de la Rose (Màrcia Cisteró), que compensa la seva disminució amb una sinceritat enèrgica que ens traspassa.

Tota la resta tenen el seu moment, com ara la Kate, autoinstituïda responsable de la família en absència dels pares, que també s'esfondra de tant en tant. O els personatges masculins, com el monòleg sorprenent del tiet Jack (a qui tots anomenen pare), potser la part més interessant i políticament incorrecta, sobre el contrast de cultes i cultures, o els intensos diàlegs del Gerry i la Chris al jardí. Així com els també monòlegs del Michael, especialment al final dels actes primer i segon, que completen un viatge a la intimitat d'aquesta família, en el fons normal i corrent, tant que la tragèdia i els finals infeliços assetgen pertot.

Una experiència teatral imprescindible, que a més ens deixa petits detalls de direcció, que no puc deixar de destacar, tot i saber que en hi ha molts més, i segur que més importants: com ens diu que el petit Michael, el primer cop que s'adrecen a ell, és present però invisible, deslligant-se de l'actor que interpreta l'adult que va recordant la història. Com al segon i darrer acte, totes els espais i 'parets' virtuals que s'havien respectat escrupolosament al primer, salten pels aires i donen una intensa llibertat de moviment als personatges, travessant convencions. *Per cert, ha de ser un luxe (i qui sap si una de les claus de l'èxit) tenir l'escenografia i assajar amb ella setmanes abans de l'estrena!

I sobretot, el 'medley' d'escenes finals, de clara inspiració cinematogràfica, on veiem moments que han sortit durant les més de dues hores de funció, com un intens recordatori emotiu d'una família que en aquest curt lapse hem après a estimar, amb els seus defectes i virtuts.


Trivial