La cosa ja va començar a la roda de premsa. Marcel Borràs arriba tard. Nao Albet comença a explicar de què va la que presumptament ha de ser la seva última obra plegats. Se saluden fredament. Enmig dels dos, la directora del TNC, Carme Portaceli, es lamenta que ni tan sols ella ha pogut entrar a cap dels assajos i remarca que la fitxa artística té només dos noms: Nao Albet i Marcel Borràs.
El diàleg es reprèn amb dificultats i s'entreveu una tensió entre els dos protagonistes. Com si tinguessin ganes de treure's els drapets al sol. La tensió va en augment fins a arribar a insults personals i retrets que toquen la fibra. En un moment donat, quan li parla de la seva filla petita, Marcel Borràs s'aixeca, agafa el got d'aigua i llença el líquid que ara és or a la cara de Nao Albet (al cinema s'aboquen el whisky i no l'aigua) i abandona la sala. Entremig, fins i tot en surt esquitxada Carme Portaceli. Nao Albet fa cara de circumstàncies i demana acabar. Fi de la roda de premsa.
La performance, que va deixar en la incògnita la majoria dels periodistes, podria haver format part d'una de les peces del trencaclosques del muntatge «De Nao Albet a Marcel Borràs». No hi hauria fet cap nosa, tot i que, a l'escenari, la relació entre els dos protagonistes sembla, d'entrada, més cordial, gairebé com la que han tingut sempre des del 2007 quan van fer plegats el primer espectacle. Han passat setze anys i ara diuen que no en faran cap més junts. Que pleguen. No hi ha tovallola per escenificar-ho. Els seus interessos s'han diversificat. Tenir parella, tenir una filla, fer-se grans... els ha passat factura. Mentrestant, però, resistiran un mes al Teatre Nacional de Catalunya, compliran amb la gira que tinguin compromesa amb aquest muntatge i fins i tot exportaran el seu punt i final a Espanya. El futur, chi lo sa.
El muntatge pot semblar un repàs antològic dels espectacles que el duet ha fet durant aquests últims quinze anys. Ho pot semblar, però és alguna cosa més. És una mirada al melic de cadascú i també la mirada al melic de l'un que hi fa l'altre fins a fer-se i buscar-se les pessigolles i esclatar. ¿Si ho han fet figures cèlebres de les arts i les lletres, parelles que no es podien ni veure de lluny, per que no ho poden fer també ells? Recordi's només com a exemple, la batussa entre Van Gogh i Paul Gauguin o les picabaralles entre Charles Baudelaire i Gustave Flaubert entre moltes altres parelles de creadors coetanis. Nao Albet i Marcel Borràs s'encarreguen d'informar els espectadors de cadascuna d'aquestes desavinences universals amb uns textos projectats al fons (en un antipàtic suport de pantalla de mòbil vertical, d'aquell que les televisions detesten però que no s'estan de fer servir perquè la informació avui és de qui la té al mòbil, en vertical, això sí).
Els retrets entre Albet i Borràs van des de secrets d'infància i adolescència fins a relacions familiars. Des de les primeres sortides de gira fins a gires més professionals. D'experiències en teatres de tercer ordre fins a festivals internacionals i residències de creadors. Des d'hàbits, costums i maneres de pensar als principis ocults de cadascú. Es tracta, al cap i la fi, d'una lluita d'egos, uns egos que no amaguen que tenen l'un i l'altre i que són, en definitiva, el pistó que ha encès la metxa de la presumpta i imminent separació.
Nao Albet i Marcel Borràs fan un exercici teatral enquadrat en una pista de ring, amb cinta blanca de separació al mig i una taula de control a cada banda. Una pista de ring de cambra fosca que va del monòleg al diàleg, del diàleg a l'intercanvi de personatges (l'Aina [Clotet], la parella de Marcel Borràs, la Jana, la filla dels dos, el pare d'un, la mare de l'altre...). Hi ha demostració actoral, gest, mim, ironia, humor i despullament d'ànima i de cos per demostrar amb fets que sempre hi ha un ou que penja més que un altre. Hi ha també bufetada paterna i petonàs amb llengua matern. El yin i el yang de la fecundació de l'ego dels dos protagonistes i amics de tota la vida —¿o millor, potser, dir-ne antagonistes de tota la vida?— i el yin i el yang també de tota la humanitat.
I hi ha una sorpresa que Nao Albet i Marcel Borràs amaguen fins al final: no estan tan sols com havien volgut fer creure. Catorze figurants, presumptes alumnes seus arribats a la vellesa, més el pare i la mare, acaben fent un muntatge de grans dimensions pel que fa a intèrprets, només sostenible quan es tenen molts anys a l'esquena i s'ha arribat a l'any 2061 sense que la societat artística hagi avançat gaire ni en nous pressupòsits ni en noves tendències ni en la revolta del món del teatre ni tampoc en el món dels egos. Un futur, si és així, tristot i desesperançador que no té remei ni amb un duel a trets amb armilla antibales. (...)
