S’ha acabat el bròquil! Si voleu tornar a gaudir d’ells com ho heu fet des que fa una quinzena d’anys van irrompre a l’escena teatral catalana per tal de convertir-se en els seus veritables “enfants terribles” sent encara gairebé infants de debò, ja cal que espavileu: és ara o mai. El Nao i en Marcel han arribat a la conclusió que ja n’estan una mica o massa tips l’un de l’altre, i que el millor que poden fer és separar-se i deixar de formar parella artística. Al cap i a la fi ( i deixant de banda l’aposta per l’eternitat de The Rolling Stones) fins i tot la majoria de grans bandes de la història del rock han partit peres , trencant alhora sovint amistats nascudes a la preadolescència , molt abans d’arribar a celebrar el seu quinzè aniversari. Doncs tampoc és cosa de demanar-los a ells, que d’alguna forma han estat també quelcom semblant a les juvenils estrelles del rock del nostre teatre amb talentós tarannà lúdicament gamberro , que segueixin tirant de la corda creativa comú quan ja no es veuen amb forces ni amb ganes per fer-ho. Sense falsa modèstia ( amb un currículum com el seu està fora de lloc anar de modestos per la vida) , tots dos reconeixen que “amb la nostra absència, el panorama teatral serà una mica menys ric i estimulant”, per afegir tot seguit “però la intensitat d’aquests últims anys ha malmès la nostra relació fins a límits insuportables”.
Però com tampoc es tractava de dissoldre el tàndem així com així i sense donar més explicacions, i com tenen molt clar que també ells “es deuen al seu públic” ( per dir-ho com ho han dit des de sempre fins les més cèlebres reines de la copla) , han decidit oficialitzar la separació tot oferint-nos un espectacle de comiat a l’altura de les circumstàncies. És a dir: un espectacle de comiat capaç de tirar pel dret a l’hora d’exposar tots els ets i uts d’aquesta separació, tot revisant els dalts i els baixos d’un vincle professional i emocional que ha anat sempre de la mà de l’intens vincle d’amistat que els ha unit gairebé des del dia que es van conèixer. D’altres creadors, arribada l’hora dels adéus (quelcom que no vol dir que passats quatre dies no estiguin ja planejant el seu retorn) , opten per l’espectacle antològic farcit amb els més grans moments de tota una trajectòria. Però tal i com ho veuen el Nao i en Marcel , posar-te en pla antològic quan tot just has entrat en la trentena, està una mica fora de lloc. Així doncs ells han optat per endinsar-se de ple pels camins de l’autoficció, que sense ser un invent contemporani, ara estan més transitats del que mai abans ho havien estat. I certament, amb tanta autoficció circulant pel món, cal inferir que hi ha també molt d’ego personal que ha decidit treure’s la mascareta, i convertir-se en el centre de l’univers creatiu tot prescindint ja d’una vegada de personatges que emmascaren la personalitat del creador. L’autoficció convida a anar tota l’estona a cara descoberta, tant quan et deixa anar apunts , noms i situacions més o menys directament inspirats en situacions reals, com quan tira mà de la inventiva purament fictícia . Tal i com ells mateixos afirmen, El Nao i en Marcel saben que l’ego és l’essència de tota relació. Quan els egos volen ocupar l’escenari amb caràcter de grans protagonistes, la col·lisió i el deteriorament dels vincles semblen estar garantits. I com passa a les millors parelles, el desgast porta a que allò que abans et feia tanta gràcia de l’altre, et comenci a semblar un tret seu del tot insofrible. Han arribat també ells fins a aquest irreversible punt?
Donant per consumada la separació ( després ja vindrà el moment de resseguir el camí que a portat cap a ella), Albet i Borràs ( l’ordre alfabètic li dona al Nao una prioritat que també serà objecte d’anàlisi) inicien el seu nou i últim (què potser no us ho creieu?) espectacle tot especulant com seria una trobada de tots dos quan portessin un quart de segle sense haver-se vist les cares, i els seus cossos estiguessin ja patint les xacres de l’edat. Però ben aviat tots dos tornen cap el present (encara que aquest tampoc estigui del tot exempt de xacres juvenils) per tal de reconstruir en forma de flashback moments clau de la relació, airejar unes quantes intimitats i uns quants draps bruts , i elaborar un llistat en el qual cadascú reveli allò que més el treu de polleguera de l’altre. Una cinta adhesiva ha delimitat ben clarament els espais individuals que els hi pertanyen . I com ara les coses estan com estan i la sinceritat “destroyer” s’imposa a tot , només quan tots dos decideixin que l’escenificació així ho exigeix, podran saltar-se el límit marcat per la cinta. Com veieu tot plegat resulta ben seriós. Encara que ells, servint-se dels recursos que sempre han manejat tan hàbilment, sàpiguen extreure diversió del seu drama personal, i provocar-nos un grapar de somriures i alguna que altra rialla amb les seves picabaralles , lluites d’egos, reconstruccions de moments impagables viscuts en companyia , i escenificació de figures fonamentals de la seva existència que no necessiten trepitjar l’escenari per tal d’estar sempre presents en ell. Tot i que en aquest sentit el tàndem ens tingui reservada una ben notable sorpresa , convertida en un del moments més memorables de la proposta. El cas és que entre petons materns i cleques paternes, la ben eixerida autoficció del Nao i en Marcel no renuncia tampoc a plantejar perspectives de futur que agafen dimensions operístiques (de debò, no ho dic en pla metafòric) , com podreu comprovar tot gaudint d’aquest comiat . Un comiat que, segons com te’l miris, pot ser vist també com una trobada catàrtica , ves a saber tu si capaç de regenerar vincles que s’estaven esgotant , i donar-los nova marxa. Cadascú de vosaltres, espectadors, espectadores i espectadoris, és molt lliure d’extreure la conclusió que més li vingui de gust, perquè els integrants del tàndem -que encara que actuï en solitari, es permet també el luxe d’incloure uns quants convidats a l’hora d’oferir classes magistrals destinades a perpetuar el seu art - no es mostra disposat a baixar del burro, i insisteix que això és una separació de les de debò. Per si de cas, jo de vosaltres no em perdria l’oportunitat (sigui o no l’última) de tornar a comprovar que el nivell creatiu d’aquests dos, continua resultant irresistible... i , de moment, insubstituïble.
