Nao Albet i Marcel Borràs diuen que se separen, que aquest del TNC ‒que es diu, precisament, De Nao Albet i Marcel Borràs‒ és el seu darrer espectacle. Flirtegen amb la idea de fer una antologia, però les referències a muntatges anteriors serveixen més aviat com a fris contextual per a la dissecció de la seva amistat, tema central que aborden amb totes les llicències possibles i una confiança que fa fàstic. Al vídeo “promocional” de l'espectacle afirmen que la finalitat a què s'orienta és privada i íntima, i que es retraten davant els espectadors “sense artifici ni contenció”. No ens els hem de prendre seriosament, és clar, perquè ells saben millor que ningú que la mirada del públic modifica inevitablement la manera com s'ofereix o s'exposa el material de base, i que tota autoficció és per definició una impostura.
L'amistat és una paraula maltractada, diuen. Les confessions sobre les respectives adolescències, amb grans dosis de fantasia i, alhora, amb detalls tan concrets que plantegen el dubte sobre si són certes o no, donen pas al foc creuat de retrets i exabruptes. Afirmen sentir-se mútuament anul·lats com a artistes, i cadascun delega en el partenaire la responsabilitat del propi fracàs. No s'estan de res i, en l'evocació dels diferents processos de creació passats ‒Guns, childs and videogames (2009), Democràcia (2011), Atraco, paliza y muerte en Agbanäspach (2013) i Falsestuff. La muerte de las musas (2018), entre d'altres‒, comparen el seu duel d’egos amb anècdotes històriques relatives a figures masculines enfrontades, ja siguin homes de la Il·lustració, poetes maleïts o personatges de tragèdia: Voltaire vs. Rousseau, Rimbaud vs. Verlaine, Orestes vs. Pílades (!), Albet vs. Borràs. Malparlen fins i tot de les persones en què ‒vaticinen‒ es convertiran. En aquest sentit, resulten impagables els títols dels espectacles futurs, que inclouen patinadors, blockbusters i odes a una masculinitat en decadència; en aquesta rastellera de despropòsits podria veure's també una crítica a la progressiva metamorfosi de determinats creadors en empresaris de franquícies teatrals o operístiques.
Cal destacar, com un dels punts culminants de l'espectacle, la comparativa dels cossos, que plasma de manera enormement efectiva ‒més directa, impossible‒ l'enveja inseparable de l'admiració mútuament professada per dos amics que han crescut junts i són com germans. També canten un rap divertidíssim ‒motherfucker rima amb pa amb tomàquet, i Gucci amb Castellucci‒, recreen un inquietant ritual de psicomàgia i es plantegen dilemes d'egolatria que, pel fet que ens interpel·len a tots, acaben incloent el públic dins l'equació. L'espectacle, un combat amb un gran sentit del ritme, que no avorreix malgrat les seves gairebé dues hores de duració, creix com el divisme dels seus artífexs, fins al punt que, en un moment donat, irrompran una sèrie de figurants ‒suposadament, alumnes del duet creador‒ que tan aviat faran de trompetistes-pregoners d'un sacrifici humà com de bosc de sequoies. La major part del temps, però, exerciran d'aduladors-ventadors i conformaran amb els seus cossos les poltrones o setials dels dos púgils dialèctics.
Talentosos i valents, Albet i Borràs juguen a fons i ens sacsegen per la radicalitat i honestedat amb què es fustiguen i exploren la seva amistat i aliança artística. Fent gala d'una gran intel·ligència o expertesa, escènica i emocional, ens mostren la pitjor versió d'ells mateixos per, paradoxalment, apel·lar a la nostra empatia. El resultat és un exercici introspectiu d'alt voltatge i un treball actoral afinadíssim i hilarant: piruetes metateatrals, to autoparòdic i assortiment de capacitats mímiques i posturals. El repertori de conductes cíniques o patètiques és servit amb un humor i una capacitat d'autocrítica ferotges. Potser els consola pensar que, havent arribat tan lluny en la representació de l'enveja i la rivalitat ‒el teatre és una lupa, diuen‒, no els caldrà caure tan baix en la seva relació efectiva. L'espectacle funciona, així, com una mena de conjur d'expiació en què es mostren esmolats en el retret i, alhora, més complementaris i interdependents que mai.
Article publicat a Núvol l'11 d'octubre de 2023
