Com a menors de 35 anys, Nao Albet (1990) i Marcel Borràs (1989) poden accedir als descomptes per a joves dels grans teatres que han produït els seus espectacles. Això que fa vint anys això no hagués estat notícia, recordem que Àlex Rigola va accedir a la direcció del Lliure als 34, en els nostres dies és un fet excepcional. Quants creadors de la seva generació han tingut com a productors el Lliure, el TNC i els Teatros del Canal en tantes ocasions com ells? Amb aquest antecedent, si els anomenats "enfants terribles" el teatre català volen fer una retrospectiva dels seus quinze anys de carrera, la fan.
Les seves creacions sempre han estat plenes d'històries amb punts de partida sorprenents, girs rocambolescs i moments catàrtics, barrejant gèneres i formats amb ingredients com l'òpera, el clown o la dansa, amb la metateatralitat, l'artifici i el sarcasme com a senyals identitaris. En aquesta ocasió, renuncien a una bona part de tot això per un format més íntim, utilitzant l'autoficció per dedicar l'espectacle a parlar de la seva trajectòria, la present, la passada i la futura, amb un resultat força irregular.
Tot i que Albet i Borràs sempre han protagonitzat els seus espectacles, la parella també ha sabut equilibrar la seva presència amb un desplegament humà i escènic pintoresc. Aquest cop, però, durant tota la primera part de l'espectacle opten per posar quasi tot el pes en les seves interpretacions i diàlegs, fent amb mímica tots els papers de l'auca, però sense la versatilitat que han demostrat altres actors i actrius de la seva generació. A nivell dramàtic, no hi ha aquella història atípica i esbojarrada a què ens tenen acostumats. Ens parlen d'egos destructius, però, més enllà del llançament constant de pulles entre ells, no hi ha una gran evolució. Hi ha sorpreses, hi ha moments escènics rupturistes, però també hi ha un cert drama repetitiu i allargassat. L'obra funciona millor quan la parella fa el millor sap fer: sortir de la rutina costumista i desplegar un futur aparentment absurd i passat de voltes, tot i que només hi passen per sobre, no hi juguen amb la intensitat amb què ho han fet en altres espectacles -definitivament volem veure el Madame Bovary vs. Predator-.
La part bona de fer una retrospectiva amb trenta anys és que, lluny d'acabar la carrera, a Albet i a Borràs encara els queda un llarg camí per recórrer, junts o per separat. Facin el que facin i encara que l'última no hagi estat la seva millor peça, el cert és que ja formen part de la història del teatre català dels últims vint anys. Objectiu aconseguit. Només esperem que l'ego no destrueixi tota la resta.
