En la societat de l'online, de consum actual, quan un producte arriba a casa i no compleix les espectatives es pot tornar al remitent i es recupera l'ingrès. Sembla que el Nao Albet i el Marcel Borràs, després de 15 anys jugant a fer teatre, gamberros i lucids, s'han decidit tornar-se al remitent l'un a l'altre. Per fer-ho, han bastit una antologia (encara que pugui sonar d'orgull de nou ric fer-ho quan tens poc més de 30 anys i més de la meitat de la vida per recórrer) a partir dels seus anteriors espectacles i, sobretot, les anècdotes que hi van vinculades. En elles, es van descobrint les picabaralles que han anat construint una amistat que semblava de pedra picada, a base de cigarretes compartides, passions infantils desbocades, confessions i crisi de creació al Central Park de Nova York o obsessions sexuals fins al punt de plantejar un quartet, entre les dues parelles (la del Nao i la del Marcel) en el casament el seu amic Xavi Sáez.
El muntatge, que fa temporada a la Sala Petita, on ja van fer Atraco, paliza y muerte en Agbanaspach (2013) i Falestuff (2018), i després viatjarà al Temporada Alta (on havien representat Los Esquéiters) repassa la seva trajectòria des del primer Lliure. Obvia que es van conèixer gràcies a una aventura dirigida per Roger Bernat (Tot és perfecte, 2005). La seva primera creació (encara estudiaven a l'institut) és Teenager experience: Straithen con Freigthen (2007), encetant el cicle Radicals Lliure. Més tard vindria Guns, Childs and Videogames (2009). Rigola els va voler reservar la tercera part de Dictadura-Transició Democràcia (2010). O el HamlE.T.3 (2011). Al 2015, van signar la primera part de la trilogia de La Brutal sobre el Poder i els diners: Mammón. El seu univers sempre és gamberro mateateatral en què e sposa en qüestió tots els miralls possibles, fent que els girs acabin enganyant al detectiu més perspicaç. Hermann Bonnín va tenir l'olfacte per oferir-los recuperar el grand guignol de La monja enterrada en vida (2012) a la Seca. I ho van petar.
Borràs i Albet han estat sempre considerats els actors i directors joves que podien atrapar una audiència molt més jove que l'habitual. El cert és que ells sempre s'han definit per fer un teatre que agradés als amics que no els hi agrada el teatre. Encara ara, mantenen una envejable baixa mitjana d'edat a la platea, i que cobreix bona part de l'ocupació. En el muntatge actual, auguren que aquest és el seu darrer espectacle (només cal veure el video de presentació) però que encara se saludaran el 2061. Serà la data en què un d'ells morirà d'un nou càncer: un tumor d'ego que esclata i aclapara des de l'èxit més fulgurant. El públic sempre té la raó i decidirà qui serà el mort i a qui li tocarà vetllar-lo. El muntatge és una broma que passa ràpida, sense quasi més recurs que un espai sonor, les imatges d'arxiu que es projecten en la pantalla vertical dels telèfons mòbils. I uns deixbles que fan d'atrezzo al final d'escena,
Albet i Borràs han decidit que volen tornar la seva amistat a l'empresa que els va confiar una felicitat absoluta. Ara es troben que es desagraden en el reflex de l'altre. Que ja són dos bàndols que es fan la competència. Per aconseguir el riure de la Lluna (la filla del Marcel), per superar les pors al fracàs del Nao. Per confessar que mai ningú sap quì ha escrit cada rèplica, ni qui ha decidit el gest definitiu. S'han convertit en dos depredadors d'ells mateixos. Ara, amb 15 anys de retard reclamaran a l'empresa de serveis i teràpia que els hi tornin els diners. És poc probable que els hi tornin. Potser si ho reclamen a la OCU aconsegueixin una separació menys tòxica.
